Oficis amb navalles

Diuen que gairebé tots els oficis disposen d’alguns individus amb una navalla als dits. En castellà en diuen navajeros, i no té res a veure amb delinqüents condemnats per delictes en els quals utilitzen navalles o ganivets. En català, torcacoltells o tocaraons. Anant per aquests mons de Déu, observant dins de casa nostra, o llegint i rellegint llibres, hom s’adona que és cert: que gairebé en tots els oficis o professions –normalment són cercles molt tancats, gelosos de drets o prerrogatives reals o imaginaris, talment petites lògies maçòniques, hi ha cert nombre –no exagerem, no gaire nombrós, però sí realment quantificable– d’individus amb ganivets esmolats. Entre els advocats –i parlo d’Andorra, Espanya o França, que és el que conec– Déu n’hi do! Em diuen que als EUA és una mena de pesta.

Entre els metges també, pel que observo. També en gaudeixen la judicatura, els escriptors, els arquitectes, el periodisme i mitjans de comunicació. Comerciants, sens dubte. I ja no diguem del que s’anomena classe política professional, sine die, o només durant una legislatura. Aquí i arreu.

I quins són, al meu modest entendre, els elements psicosocials que defineixen els qui fan servir les navalles? Normalment és una mena de còctel on hi ha uns grams de gelosia, uns altres d’ambició. També complex d’inferioritat amb la corresponent sublimació freudiana. O bé la mena de mareig que produeix l’altura des d’on es contempla amb una enorme autosuficiència els qui pul·lulen al fons de les valls, o als carrers de viles i ciutats.

També es caracteritza per fer l’impossible perquè l’altre triomfi i s’estavelli o, encara més fort, que no ocupi mai el teu lloc o seient. O no gaudeixi de prer­rogatives superiors a les que suposes que són teves i només teves i que únicament tu mereixes in aeternum.

També es distingeixen, a voltes, els qui usen la navalla per fer-se l’escàpol o per amagar la navalla després o abans d’usar-la quan es descobreixen les seves maneres pseudoprofes- sionals.

Se n’hi troben en tots, en tots els oficis i gremis, no només en els que he citat a l’inici. I això fa que, a la llarga, entre els profans dels esmentats oficis, neixi certa malfiança envers la professió en qüestió. I això no és bo per a la societat. És allò tan típic de portar una navalla a la butxaca, típica al segle XVIII, però que avui és en molts oficis, una certa norma mental.

Cal dir que a vegades, la utilització de les navalles es fa de manera inconscient, com si fos un reflex instintiu, no reflexionat. Com heretat.

I no es pensi el lector que el qui escriu aquestes modestes reflexions cregui que ell està immunitzat o hagi estat sotmès al perill de la navalla. Potser ell també ha emprat la navalla i no se n’ha adonat. Si fos així, en demano públicament excuses. Però això no l’excusa per dir que gairebé en tots els oficis, i a Andorra es nota més, perquè és petita, hi ha uns quants que branden de tant en tant la navalla, en singular o plural. És a dir, que són com una mena de botxins. Per tal, no de protegir correctament i amb seny el gremi, sinó més aviat el seu paper o lloc en el corresponent gremi o ofici. Endavant, doncs, no les atxes, més aviat les navalles.