Autobusos congelats

El Govern ha ajornat fins a l’any vinent la reforma del servei interior d’autobusos, i en conseqüència les reformes que volia aplicar amb voluntat de millorar-lo. Correspondria als experts l’anàlisi del nivell d’encert del projecte, i si es vol afegir, els aspectes jurídics emprats per les companyies potencialment concernides. El resultat pràctic és que s’ha congelat la iniciativa, com d’altres. Potser la realitat de fons –i des de ja fa anys– és una sobreabundància de vehicles privats i el seu ús, amb la saturació de car­reteres i carrers no només en dates de gran afluència d’excursionistes i turistes, enfront d’unes mancances sovint manifestades als media per la part de la ciutadania que, més enllà d’ideologies i desitjos, ecologistes o no, necessiten fer servir aquests vehicles col·lectius per necessitat, en bastants casos per limitació de recursos econòmics. Treballadors i treballadores amb els llargs horaris laborals coneguts, alumnes dels centres docents amb el sistema propi de desplaçament o no... Hi ha la coincidència ben estesa, si no unànime, en l’oportunitat de promocionar i prioritzar els vehicles col·lectius de transport públic, i en aquest sentit seria bo aportar les que podrien ser demandes i desitjos dels usuaris actuals, o els qui podrien ser-ho. Sense que l’ordre d’exposició impliqui necessàriament prioritat, ni afany exhaustiu, caldria parlar de les rutes, faltaria connexió directa entre Sant Julià i les parròquies altes. El bus exprés –molt bona iniciativa– es queda curt. Una alternativa interessant, per esmentar un exemple, seria portar les línies actuals fins a l’interior, i no les rodalies més o menys properes, de l’Estació Nacional, perquè veritablement sigui intermodal i s’hi pugui accedir amb els equipatges amb més comoditat, i almenys potencialment, estalviant l’arribada de turismes, pocs o molts, als escassos llocs actuals o al futur aparcament que s’hauria de tenir des d’abans de la inauguració. Pel que fa als recorreguts marcats, són els canvis relativament freqüents per treballs temporals a les vies públiques, tancaments per actes públics, festius o no... Aquestes desviacions mai no s’anunciaran prou, per molt que s’intenti. Els avisos haurien d’estar a les mateixes parades, i a cada vehicle, amb un termini avançat màxim i a tots els punts possibles, afegint-hi els llocs alternatius de pujada o baixada. No és prou que el mateix xofer informa a crits o amb la veu suficientment alta quan arriba al primer punt de desviament. Els horaris semblen un altre aspecte cabdal. Les freqüències de pas semblen fins ara raonables a les línies més utilitzades, tret d’incidents imprevisibles al trànsit, o de sobresaturacions en moments concrets, com la sortida de col·legis o, en la passada temporada alta, “plens” a vessar registrats que obligaven a passar de llarg de parades, com es van viure a la vall d’Orient. Dos quarts de deu de la nit és massa aviat per acabar el servei, si comptem que molts establiments comercials, petits i sobretot grans, poden tancar i tanquen –al públic– només mitja hora abans. I els intents d’establir “busos nocturns” es van abandonar per falta estadística d’ús suficient, i per tant, de viabilitat econòmica. Amb una freqüència molt més llarga, fins que tots els locals nocturns tanquin, potser amb unes noves línies adequades, un restabliment evitaria força riscos a joves i no tan joves. En el servei públic el primer benefici que s’acostuma a contemplar no és la rendibilitat directa, sinó la social. Potser caldrà seguir l’exemple de l’entorn geogràfic, on els sistemes de transport públic estan fortament subvencionats. I això ens porta a les tarifes. Que haurien de ser veritablement a l’abast de tothom, inclosos els descomptes per abonaments als usuaris quotidians, que fins ara semblarien massa curts. L’evolució del nivell de vida portarà a augmentar-les, més d’hora que tard, però cal fer-ho amb la màxima prudència i contenció. També, tot i que no bàsicament, en el bitllet ordinari d’un sol ús. Hi ha diversos aspectes més: la renovació de part de la flota que ha quedat obsoleta i en massa casos incòmoda. Una part, sense cap mena d’adaptació a l’accessibilitat i, fins i tot, amb escales força altes. La cura del medi ambient amb l’adquisició i posada en servei de vehicles ecològics, elèctrics o híbrids, dels quals se n’ha pogut veure ja algun en funcionament, i una dosificació més acurada de la capacitat, amb l’experiència adquirida per les companyies al llarg de tant temps. Es poden veure microbusos gairebé en la totalitat de les línies interiors de la capital i en alguns casos i moments, les que tenen Ordino i el Pas com a final de trajecte. Tot això –i potser més– facilitaria l’ús d’aquest sistema de transport públic interior, fins ara sense alternativa per la inviabilitat demostrada de projectes anteriors desestimats, com ara un metro aeri, o no.