Pacifisme irremeiable

No és d’ara, és de tota la vida que tinc el ferm convenciment que Espanya, políticament parlant, odia el poble català, el país i tot el que ho sigui, bufetejant sense solta ni volta la nostra dignitat, drets i llibertats, i crec que aquests darrers dies d’estiu, començament de tardor, el despotisme governamental espanyol ho ha reconfirmat amb escreix, vomitant de cop als cinc continents el que realment porta a la sang, hemorràgies d’odi i l’altivesa dels conqueridors.

Per què serà?

Pel compromís de Casp del 1412?

Per parlar en una altra llengua?

Serà per una qüestió cultural?

No crec pas que sigui pel pa sucat amb tomata, ni pels retrobats bons vins i formatges.

Tal vegada per l’escudella i la carn d’olla?

Podrien ser les calçotades?

Ah… pels èxits del Barça, de la mà d’un exquisit equip i d’una humil meravella anomenada Messi.

No, no crec pas que sigui res de tot això. O potser sí? Madrid no suporta no ser el centre del centre.

No, ha de ser quelcom més profund, més intrínsec, més irritant, però la veritat és que altra vegada se’ls ha vist el llautó, transcendint als cinc continents, ho dic per segon cop, un ridícul toixarrut en formes i maneres, humiliant-se de cap a peus, per les calamitoses tergiversacions efectuades i les capcioses mentides tan mal forjades, amb una repugnant parcialitat informativa, sempre adequadament beneïda per la prepotència estatal, indubtablement, sense cap credibilitat allà on la nyafegosa maquinària política pretenia que ho fos, de cara als cinc continents. Ho dic per tercer cop.

Com es pot ser tan passerell?

Deu ser la mateixa fatxenda que fa fer tals pallassades.

Que no saben que criatures de set anys ja fan ús dels mòbils i tauletes, amb una destresa de mestres, i que sons i imatges no corren… volen.

Catalunya ha estat maltractada, marginada i espoliada. Lligada amb una soga virtual per uns malignes orgulls del passat, encara ben vius en el present, però Catalunya mai ha estat soterrada com volien, el xup-xup s’ha estat fent a ulls de tothom, fins que ha explosionat i ara, les cagarrines que hi ha ni Déu les atura, ja que afortunadament o desafortunadament, els temps canvien i els temors als autoritarismes s’han volatilitzat per a la joventut d’un poble.

No estem al 1936, aleshores dels que s’enduien a la presó, molts ja no tornaven a casa. Tampoc estem a la postguerra, quan calia parlar de política de portes endins, mai de portes enfora.

Estem al 2017, exigint Espanya democràcia a països de semblant lludrigada, però solament amb els que no es tenen tractes comercials.

Estem en el desè mes de l’any en un dia que les intimidacions, amenaces, vulneracions, han aclarit de sobte els dubtes d’alguns que encara no tenien clar d’on eren.

Prou d’hibernats discursos, de submissions i càstigs per boca dels polítics espanyols de dins i fora de Catalunya, com les Camachos de torn, Albiols, Arrimades, Millos, Icetes, Vidal Quadras, Borrells, Fernández Díaz, Fragues, Riveras, González, Guer­res, S. Díaz, Cospedals, Sorayes, Aznars, Rajoys, etcètera, i una dotzena d’etcèteres més. (Podríem parlar de noms des del 1625 i amb dades ben fiables.)

Prou. Catalunya, pacíficament, omplint places i carrers, ha dit prou menyspreu. La corda s’ha trencat com així caldria també que es trenqués la corda immoral de manifasseries a dojo en el col·lapse a l’aeroport del Prat, el rescat del Castor, d’autopistes, banca, estacions d’AVE. Focs misteriosos a la ciutat de la justícia de València, cremant-se miraculosament part o tots els arxius de la trama Gürtel. Estranys suïcidis, comptabilitats, sentències. El corredor del Mediterrani. I seguiríem igualment amb un etcètera i una dotzena d’etcèteres més. Prou.

Prou de miserables comentaris amb gaubança de tots els mitjans informatius espanyols. Deplorable. I ningú diu res. Cap autoritat ho condemna. I jo em pregunto, si tanta fòbia tenen de Catalunya, per què no deixen que marxi? No fer-ho sembla un contrasentit.

I jo em pregunto, on són els països que es diuen demòcrates?

Quan els interessa prendre partit, ben bé que interfereixen i es posicionen.

Que continuï el somriure esperant que no arribi el plor.