Pascual Madoz va obtenir, l'any 1854, la nacionalitat andorrana

Estic fent un treball d’investigació de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró, gràcies al testament que va fer, l’any 1644, el sacerdot mataroní reverend Jaume Sala, que donà diners i propietats.

No us atabalaré amb el tema. Estic colgat de documents, actes dels administradors, plens municipals, escriptures, etc. Actualment l’hospital és un geriàtric, ja que des de l’any 1998 Mataró compta amb un flamant hospital d’àmbit comarcal per on passen centenars de persones cada dia.

Però jo del que us vull parlar arran d’aquesta investigació és de Pascual Madoz, que m’ha aparegut d’entre els papers i que, amb gran sorpresa meva, he vist que a l’any 1854 el Consell General de les Valls d’Andorra li va atorgar la nacionalitat andorrana com a obsequi i agraïment d’haver format part de la comitiva enviada a Madrid per ajudar en el conflicte de les fronteres salvant la independència d’Andorra. Ràpidament consulto Viquipèdia a través del cercador Google, i veig que en un peu remet la informació al Diari d’Andorra del 19 d’agost de l’any 2013.

Crec que tot plegat és una bona excusa per recuperar la figura de Pascual Madoz, que com veureu va estar fortament lligat a Mataró en uns moments molt dramàtics, i també amb Andorra.

Pascual Madoz i Ibáñez neix a Iruñea (Pamplona) l’any 1806 i va morir als 64 anys a Gènova (Itàlia). Fou un polític espanyol de tendència liberal. Va ser governador civil de Barcelona, (1854) diputat a Corts i ministre d’Hisenda en el govern del progressista Baldomero Espartero. Pascual Madoz, essent governador civil de Barcelona, l’any 1854, es desplaçà a Mataró quan aquesta ciutat patia un fort brot de còlera asiàtic. L’epidèmia començà a mitjan agost d’aquell any, i en el mes i mig que va durar va causar 875 morts. Gràcies a la seva intervenció personal es va aconseguir mitigar aquell mal tràngol. Passada l’epidèmia l’Ajuntament, en agraïment, acordaria col·locar una placa al Saló de Sessions. L’any 1855, essent ministre d’Hisenda, va promoure una llei de desamortització la qual, indirectament, perjudicaria els béns de l’hospital de Mataró.

En l’àmbit cultural espanyol, a Pascual Madoz se li ha d’agrair la seva obra monumental (16 volums) titulada Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (1846-1850), una obra d’obligada consulta pels estudiosos de l’Espanya de mitjan segle XIX.

Investigant sobre Madoz i Andorra llegeixo, al Diari d’Andorra digital, la mort recent de l’ex-conseller general senyor Enric Palmitjavila i Ribó, nascut a Encamp l’any 1937, el qual havia parlat de la vinculació de Madoz amb les Valls d’Andorra. Recupero paraules seves autoritzades que diuen “el 1853 les relacions d’Andorra amb Espanya passaven un mal moment, el govern de Madrid no volia reconèixer els privilegis duaners històrics i al·legava que havien caducat: les seves tropes violaven la neutralitat del nostre país en fer decomisos de bestiar i altres gèneres dins el territori andorrà [...] Llavors, el Consell General, conscient de la gravetat de la conjuntura, va prendre la sàvia decisió d’enviar, el 21 de novembre de 1853, una delegació a Madrid per defensar-se. Calia ajut i consell de fora, involucrar en les negociacions algú que conegués perfectament els passadissos del poder, i aquest va ser el diputat veí Pascual Madoz Ibáñez, acompanyat pel jurista de la Seu d’Urgell Josep Albañà, a qui el Consell havia recorregut altres vegades en demanda de consell jurídic i que era diputat provincial. La delegació andorrana, amb el seu saber fer, aconseguí els seus objectius i salvà la independència d’Andorra amb tres reials decrets[...] que retornaven a la Vall les prerrogatives del lliure comerç amb Espanya.”

Afegeix Enric Palmitjavila que “el Consell General, en agraïment a l’èxit de la delegació, al treball de mediació i lobby amb el Congrés de Diputats, el govern i la reina Isabel II, i per tots els favors esmerçats en pro del nostre país, el 10 d’abril de 1854”, envià a Madoz una carta d’agraïment i afegeix que “des de llavors seria un dels fills més estimats i dignes de casa nostra. El seu comportament, la seva honestedat política liberal i la forma d’abordar les dificultats que encara apareixerien al futur varen fer de Pascual Madoz un intèrpret actiu dels interessos i particularitats andor­ranes.”

Ves per on, investigant sobre l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró m’apareix Pascual Madoz en dos fets ben dispars: primer ajudant els afectats pel brot de còlera i en segon lloc, com a ministre d’Hisenda, amb la seva llei de desamortització que perjudicaria l’hospital, com ja hem dit. I per l’altra la seva vinculació –fraternal- amb Andorra.

Crec que la figura gegantina de Pascual Madoz es mereix ser recuperada com a exemple de fer política pensant amb les persones i els territoris per damunt de polítiques mesquines de baixa volada.

I finalment, he descobert l’Enric Palmitjavila i Ribó, just quan s’ha mort, el qual va explicar al seu moment per què el Consell General de les Valls d’Andorra, l’any 1854, li va concedir la nacionalitat andorrana.