La realitat del país

Les darreres declaracions de l’honorable cònsol major de Sant Julià de Lòria en referència al projecte de fer baixar barques de ràfting per la Valira, posen més elements xocants sobre la taula que se sumen a alguns dels escoltats fins ara. Si ja és prou agosarat entestar-se a voler fer del ràfting a Sant Julià un dels puntals econòmics lligats a les aventures ofertades per Naturlandia, els detalls que surten sobre el projecte freguen la gosadia imprudent de qui –cegat– no veu la realitat de les coses i s’embolica sense veure que s’està embolicant. Gastar diners a remenar la llera del riu per poder fer baixar barques, és com llençar directament els bitllets a cabassos directament a l’aigua. Les darreres declaracions tenen relació amb la manera com s’hauria de concretar una col·laboració amb FEDA per tal d’establir uns horaris en què deixarien anar aigua d’Engolasters perquè el riu en portés prou com perquè les barques de ràfting baixessin amb una mica de brio i els practicants –llegim clients– tinguessin una bona experiència. Així es fa a la Noguera Pallaresa, que si no baixa prou aigua la central de Llavorsí turbina més cabal i així el riu baixa més gros. Però sembla que a FEDA no li acaba de quadrar haver de fer llum quan justament baixa poca aigua i s’ha de guardar per produir electricitat quan realment fa falta. Una cosa és la Valira i l’altra la Noguera Pallaresa, on l’aigua alliberada a Llavorsí que serveix per donar més alegria al riu, quan arribi a l’embassament de Sant Antoni, entre la Pobla de Segur i Tremp, podrà altre cop servir per fer llum. La del Valira, per contra, anirà avall i fins a Oliana, on la llum que produeixi no portarà cap benefici ni a FEDA ni a Andorra.

Però sembla que els inconvenients no fan por al comú de Sant Julià i si FEDA no pot assegurar més aigua, surt l’honorable cònsol major i diu que si així és, si el cabal que baixi pel riu no és prou gran, “les barques seran més petites, per readequar-se a la realitat del riu”. Si hi ha algun analista expert en economia d’escala, que digui fins a quin punt es pot arribar per tal de mirar de no perdre bous i esquelles, barques i rems, i acabar en fracàs estrepitós. Perquè l’al·licient de fer ràfting al tram de Sant Julià és ben minso, com gairebé a tota la vall principal d’Andorra, degut als murs artificials que arriben gairebé fins a tocar l’aigua. Si a sobre hi ha poca aigua, els practicants –clients que hauran pagat per baixar en barca– un cop hagin vist de què va la cosa, no tindran ganes de tornar a repetir i podem imaginar la mala propaganda que en faran.

La realitat és tossuda, però sembla que hi ha responsables polítics que encara ho són més de tossuts. La realitat del país hauria de menar la cosa pública amb una aplicada intel·ligència i sempre mirant d’emprendre projectes que siguin viables i pràctics. El ràfting a Sant Julià, de viable i de pràctic, és a dir, que doni resultats positius econòmicament i social parlant, no ho és gens ni mica, i si s’arriba a tirar endavant, serà un greuge afegit a la ja prou greu situació de Naturlandia. Passa igualment amb el projecte de l’edifici de Telecom, The Cloud, un despropòsit conceptual que sortosament de moment resta aturat. Que Santa Realitat vetlli perquè les institucions públiques andorranes, sigui quina sigui la seva mida i el seu abast territorial, facin les coses amb seny i amb decència i siguin valentes, deixant-se estar de forassenyades aventures i de cants de sirena que no porten enlloc.