Narciso Yepes i Andorra

El meu germà Lluís i jo teníem 17 o 18 anys quan vam conèixer en Narciso Yepes. Nosaltres dos acabàvem d’incorporar-nos com a músics professionals a l’Orquestra Ciutat de Barcelona (OCB), amb seu al Palau de la Música i llavors dirigida per Antoni Ros-Marbà. Al mateix temps, amb el violinista Gonçal Comellas i amb Mateu Valero a la viola, havíem creat el Quartet Ciutat de Barcelona.

En Narciso Yepes ja era un gran intèrpret reconegut internacionalment i un referent en el món dels solistes de la guitarra. I precisament en aquella època estava buscant un quartet de corda amb l’objectiu de fer una gira de concerts amb un programa d’obres de Boccherini per a guitarra i cordes. Un amic comú que també havia estat deixeble seu, en José Luis Lopátegui, va fer d’enllaç perquè ens coneguéssim. A en Yepes li havien arribat molt bones referències del quartet i ens va citar per parlar-ne. De seguida es va establir una bona comunicació i no vam tardar gens a posar-nos d’acord.

Els concerts van tenir lloc al Palau de la Música de Barcelona, al Teatro Real de Madrid i a la Salle Gaveau de París, i vam fer la inauguració de l’Auditori de Mallorca. Us podeu imaginar el que va representar per a nosaltres, a aquella edat, tenir l’ocasió de compartir aquests escenaris tan emblemàtics amb el gran mestre Yepes!

Dit això i per situar-nos, val a dir que aquella experiència també ens va servir per establir uns llaços d’autèntica amistat i que vam seguir mantenint una molt estreta relació al llarg del temps.

Al cap d’uns anys, en Lluís i jo havíem deixat l’OCB per perfeccionar els nostres estudis. Jo havia escollit el Conservatori Reial de Brussel·les, on vaig estar entre el 1972 i el 1976, i en Lluís va estar a París també durant uns quants anys. Poc temps després de la nostra tornada, ja havíem format el Trio de Barcelona i l’Escola de Música de Barcelona; el nostre amic comú i company d’estudis a Andorra, en Josep Duró, ens va plantejar la idea d’organitzar uns concerts a l’església parroquial d’Ordino, i l’especial relació d’amistat que teníem amb en Narciso ens va fer pensar de proposar-li que vingués a actuar-hi.

Estem parlant del 1981 i va ser un èxit absolut. Han passat uns quants anys, però estic convençut que qualsevol persona que hagi tingut el plaer d’assistir a aquells primers concerts, i sobretot al d’en Narciso Yepes o també al de la gran pianista Alícia de Larrocha, amb l’església parroquial d’Ordino plena a vessar, no ho ha oblidat i en conserva un record magnífic.

Aquell èxit de públic, amb una assistència espectacular, va ser el que ens va portar a pensar a transformar una primera experiència d’uns concerts aïllats en un festival internacional de música. I ja ens veus amb en Josep Duró cap a Madrid, on en Narciso Yepes ens va acollir a casa seva, per proposar-li que apadrinés aquesta iniciativa.

Hem de dir que en Narciso s’havia enamorat literalment d’Ordino i d’Andorra i que no va tardar ni cinc segons a acceptar el nostre oferiment. El 1983 s’inicia el Festival Internacional de Música d’Ordino a l’església par­roquial d’Ordino, l’actual Festival Narciso Yepes Ordino i Fundació Crèdit Andorrà. Hem d’agrair que gràcies als contactes internacionals de Narciso Yepes es va aconseguir que grans noms de la música clàssica vinguessin a actuar-hi des del primer any, cosa que va posicionar el festival en un altíssim nivell i va situar Andorra dins del món cultural internacional.

Sempre he cregut, i n’estic convençut, que en aquests inicis dels vuitanta, amb l’aparició del festival i la quasi simultània creació de l’Institut d’Estudis Musicals del comú d’Andorra la Vella, es va modificar substancialment el teixit cultural del Principat d’Andorra. El festival va permetre al públic andorrà descobrir i escoltar en directe grans figures del panorama musical internacional. L’institut va posar en contacte moltes famílies amb el món de la música a través dels seus infants. Tot plegat va provocar una sèrie d’esdeveniments dels quals m’agrada molt fer el relat i comprovar com es relacionen entre ells. No podem pas negar que el festival va propiciar la construcció de l’Auditori Nacional (1991), i que tenir un auditori va facilitar, i molt, que el projecte de l’Orquestra Nacional (1993) tingués sentit. Al mateix temps, l’excel·lent feina pedagògica feta des de l’institut va produir tan bon planter que la creació de la Jove Orquestra Nacional (2001) va ser d’allò més natural i necessari. Va ser com si d’aquella manera es tanqués un cercle, perquè avui en dia molts dels components inicials de la Jonca ja formen part activa i com a professionals de l’ONCA.

I en tot aquest recorregut apareix la figura de Narciso Yepes i la seva influència, sobretot per la seva implicació absoluta en el festival, que després de la seva mort portaria el seu nom, i també en la seva lluita infatigable perquè Andorra tingués un Auditori Nacional com el d’Ordino.

Aquest any es commemoren els 20 anys de la mort del mestre, i l’Associació Festivals d’Ordino –el comú d’Ordino i la Fundació Crèdit Andorrà– ha volgut retre un homenatge a la seva figura amb el concert Record a Narciso Yepes i a la seva guitarra el 20 d’octubre a l’Auditori Nacional. Un concert on el seu fill Ignacio Yepes dirigirà l’ONCA, i que comptarà també amb la participació de la guitarra solista de Javier Somoza per interpretar el Concierto de Aranjuez.

Penso que des d’Andorra, ara que fa 20 anys que mantenim amb el seu record, mai li estarem prou agraïts.

*Gerard Claret, Director artístic del Festival Narciso Yepes Ordino i Fundació Crèdit Andorrà