Política inversa

Quan viatjo per Espanya escolto sovint aquella sentència segons la qual com que Catalunya és Espanya són tots els espa­nyols els que han de decidir el futur de la comunitat autònoma en qüestió. Doncs bé, el següent relat de política ficció versa sobre aquest tema en particular.

Explica com després de molta confusió l’estat espanyol i el govern de Catalunya es van posar d’acord a permetre un referèndum a Catalunya, amb una condició que el govern d’Espanya considerava innegociable: si s’havia de votar, havien de votar no sols els catalans, sinó tots els espanyols. D’aquesta manera, sí que ho permetia la Constitució espanyola, ja que la decisió no depenia exclusivament del territori que es volia separar.

A la vista que aquesta era l’única possibilitat, el govern català va acabar acceptant aquest referèndum que com a norma complementària venia gravat amb la paraula vinculant.

El que resulta més increïble, però, és el que va passar el dia de la votació. Potser perquè els ànims estaven una mica exaltats; potser perquè la informació del que passava a Catalunya s’havia manipulat de manera evident i la gent estava molt cremada, el resultat de la votació va resultar inesperat i sorprenent.

La participació al total d’Espanya va arribar al 51% del cens electoral. I el còmput total del resultat va ser diferent al que les enquestes pronosticaven. Un 45% va votar pel sí a la independència de Catalunya, un 43% pel no, un 10% en blanc i hi va haver un 2% de vot nul.

Al mateix temps, mentre s’acabava l’escrutini oficial es van fer publicar els resultats de les quatre províncies catalanes. A Catalunya havia guanyat el no, amb un 45,4%, mentre que un 45,3% havia votat que sí, vots nuls i blancs a part.

“I ara què fem?”, van preguntar-se a la Generalitat. La resposta semblava òbvia: obeir la voluntat del poble català, que havia decidit seguir formant part d’Espanya. El president va sortir al balcó per comunicar que Catalunya seguiria unida a Espanya, sense pensar que havia acceptat un referèndum vinculant en el qual podien votar tots els ciutadans espanyols.

Però resulta evident que a l’hora de la veritat la voluntat del poble català no es va poder aplicar. El president de Catalunya va rebre una trucada del govern central recordant-li el que havia de fer, de manera que l’endemà i un cop confirmats els resultats, Catalunya va ser expulsada d’Espanya i de la Comunitat Europea. Fi de la història.

A partir d’ací facin la interpretació que vulguin. I poden aplicar-la a qualsevol país, nació o regió. Qui té dret a votar i qui no? Correspon al conjunt d’un estat decidir sobre el seu territori o hi ha alguna possibilitat que cada nació decideixi per si mateixa?