Les sales d'espera dels metges

La gent gran (els padrins que en diuen; i els que no tenim ni nets, ni fillols, com ens hem d’autoanomenar?), els vells –l’horrible denominació de la tercera edat– a més de casals i no sé quantes coses més, gaudim d’un lloc, no concertat prèviament entre nosaltres, però que és molt sucós: les sales d’espera de les consultes dels metges.

Allí ens trobem, sovint, esperant torn per a tota mena de revisions, proves, anàlisis, controls... Emblema de la nova medicina, que cada dia s’imposa més, i que es tracta de paperam i paperam científic, certament, cada cop més deixeble de màquines i allunyant-se gradualment del tracte humà metge-pacient, tan curatiu, pal·liatiu, afectiu i reconfortador. Però són els temps, diuen! O potser negocis imposats per farmacèutiques o lobbys mundials. En fi...

El fet és que, de tant en tant, tot esperant la visita del doctor o doctora, uns més complidors amb els horaris prèviament donats, uns altres menys, personalment comparteixo una gran joia quan em trobo amb persones estimades i respectades, a les quals no he vist fa temps per qüestió de vellesa, i esmercem l’estona d’espera amb llargues i més o menys profundes xerrades, enraonant o senzillament xafardejant. Moltes vegades aquestes converses també són curatives. I molt. Suren Andorra, el seu present i el seu futur, algun tros de memòria de persones que ja no hi són, d’esdeveniments xuclats per l’embut del temps, espurnes als ulls, i afecte, molt, també. Neix un altre cop l’impuls de la vida que rebrolla de nou, com si fos una fiblada d’abella. Un altre cop, posar-te a caminar abans de veure el mateix metge, de qui n’esperes bons auguris malgrat que siguem, els uns i els altres, un borrall de pols insignificant.

Aquestes sales d’espera dels metges són com una mena d’església laica –a voltes, també es parla de transcendència– on s’enraona, i així es trenca la solitud que dins nostre nia sempre, estiguis sol físicament o bé acompanyat. Aquestes sales d’espera de les consultes dels metges t’ajuden a parar atenció a tot el que succeeix al món que t’envolta, per més brutal i cruel que sigui; cal estar al corrent de tot, contemplar-ho tot, informar-se del que succeeix al món que encara és teu, agilitzar el cervell i l’esperit. I parlar i escoltar els qui com tu esperen veure el metge i desxifrar els jeroglífics d’anàlisis, proves o radiografies. I sobretot, parlar amb el doctor o doctora. Parlar i escoltar i assumir allò que et diu, t’indica, més enllà del paperam que li has lliurat.

I allí, també, es ressenyen tota mena d’esdeveniments del nostre petit país, i de l’entorn, i del món tan difícil, a voltes tan amoral. Però és el que tenim, ens diem els uns als altres, els vells i velles –ara s’expliciten els dos gèneres– i que cal conservar, malgrat tot, i malgrat alguns que menyspreen la vida humana com si fos un munt de deixalles.

I quan ens toca el torn per entrar a veure el facultatiu carregats de papers amb proves, anàlisis i altres documents, segons qui hem trobat a la sala d’espera, hi entrem amb un ànim més esperançat o menys.

Són un bé de Déu, a vegades, les sales de consulta dels metges. Altres cops, no!