Octubre

En un article recent, l’amic Antoni Morell recordava “el nostre món” de fa cinquanta anys: la visita a Andorra del copríncep De Gaulle i l’assassinat del Che Guevara a Bolívia, el 9 d’octubre.

L’octubre del 1967, alguns commemoràvem també el 50è aniversari de la Revolució Russa, un altre mite que ens encaterinava.

En “el nostre món” del 1967, octubre representava l’èpica del bolxevisme, la cara heroica de la revolució del 1917. Molts de nosaltres havíem llegit Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista nord-americà John Reed, i que va servir de guió per al film Octubre, de Serguéi Einstein. Jo m’aturava amb delectació a la pàgina en la qual Reed narrava la sessió del Congrés dels soviets d’aquesta manera: “Trotski se puso en pie, con el rostro pálido, la expresión cruel, y con una frialdad despectiva declaró con su bien timbrada voz: ‘Todos esos oportunistas que se llaman socialistas, mencheviques, socialrevolucionarios, Bund, pueden irse. ¿Son acaso algo más que un desecho que la historia arrojará al cesto de la basura?’”.

Els més masoques, amb aquesta necessitat de somiar que diu Morell, llegíem les obres escollides de Lenin en tres volums, editades per l’editorial Progreso, de Moscou i que compràvem semiclandestinament a la llibreria d’Artur Peleijà, al costat de la benzinera del Sintet.

Al nostre món d’avui, molt més lliure però també més complex que el del 1967, hi ha hagut una efervescència editorial per valorar la revolució bolxevic amb una major objectivitat que l’enaltiment de John Reed, els monòlegs de Lenin o els inputs que ens arribaven de l’esquerra en general i dels partits comunistes. El llibre La venganza de los siervos. Rusia 1917, de Julián Casanova, ha estat un dels que ha gaudit més èxit i en el qual l’autor es proposava desentra-nyar la complexitat del conjunt de revolucions simultànies i superposades d’elits intel·lectuals, de classes mitjanes, d’obrers, soldats i camperols, contra l’autocràcia tsarista, contra la guerra i contra els terratinents.

Els aniversaris poden servir per a continuar “encaterinats” amb els vells mites o per fer –dins les nostres limitacions– un repàs històric, el més complet possible, dels grans esdeveniments, dels seus antecedents i de les seves conseqüències.

El que és cert, és que, com deia Lionel Trilling al pròleg del llibre malauradament oblidat Homenatge a Catalunya, de George Orwell, una gran part de l’esquer­ra europea va continuar insistint durant dècades en una sublim ignorància de l’actualitat –de cada moment– russa.

Una actualitat que ja a l’octubre (en el calendari julià) mostrava que els bolxevics havien convertit el que era una revolució pel poder dels soviets, amb ampli suport popular, en la dictadura del seu partit; una dictadura que impedia per les armes la reunió de l’Assemblea Constituent, on els bolxevics eren minoritaris. Les esquerres, de la II i III Internacional, van ignorar el 1921 la repressió i esclafament per les armes de la revolta dels mariners de Kronstadt, que Lenin havia qualificat de contrarevolució burgesa, tractant cínicament els sindicalistes i anar­quistes d’enemics del proletariat i còmplices dels “guàrdies blancs”.

Amb Lenin viu es comencen a crear els camps de treball per “reeducar els contrarevolucionaris”; el 1930 Stalin converteix el Gulag en la primera indústria de l’URSS. Després van venir la Gran Purga i els processos de Moscou, amb la condemna a mort d’antics companys de Lenin, entre els quals Kamenev, Zinoviev i Bujarin. Un altre protagonista de la revolució d’octubre, Trotski, queia assassinat el 1940 a Coyoacan (Mèxic), en mans d’un sicari de l’estalinisme.

La sublim ignorància de l’esquerra comunista continua després de la Segona Guerra Mundial, i la paranoia estalinista s’estén als països satèl·lit del bloc soviètic. El procés de Praga del 1952, amb la condemna a mort de Rudolf Slánský, secretari general del PCT del 1952, i la repressió de la revolució de Budapest el 1956. La llista d’abusos i crims del totalitarisme del partit únic que va fundar Lenin és inacabable, i el negacionisme dels socialistes autoritaris ha estat també una constant, amb invariables excuses de no caure en el joc dels còmplices de la burgesia, de l’imperialisme ianqui o ser quintacolumnistes de qualsevol dèria inventada pels dictadors del partit únic.

Soc un dels que des de l’àmbit de l’esquerra democràtica ha anat arribant al convenciment que el succeït no va ser una deriva “lamentable” d’una revolució popular, sinó la conseqüència inevitable de l’actitud del partit bolxevic en el període entre febrer i novembre del 1917 i en especial, a partir de les tesis d’abril que va redactar Lenin en el seu viatge en tren de Zuric a San Petersburg.

Georg Büchner en la seva obra La mort de Danton, va escriure: “la revolució, com Saturn, devora els seus propis fills”; però a diferència de la Revolució Francesa, el més greu de l’experiència del 1917, no va ser els centenars d’actors devorats per la revolució traïda; va ser la frustració de milions de gents anònimes que van veure com el cop d’escombra que havia d’enviar a la paperera de la història un tsar autocràtic, els terratinents, els burgesos, menxevics i altres enemics designats del poble, escombrava també les seves esperances de justícia i llibertat i els condemnava a l’univers concentracionari dels camps del Gulag.