Amor propi andorrà

Hi ha dos tipus de fronteres que hem de saber diferenciar. Una és la frontera física, que són les que tots els països o estats tenen, definides per pactes o decisions polítiques i que acostumen a tenir certa lògica geogràfica, tot i que no sempre és així.

A l’altra banda ens trobem les fronteres mentals, les que són invisibles, però tenen un poder limitador molt més perillós que les barreres de metall, perquè no et permeten avançar, t’aturen i t’immobilitzen. Per què anar més lluny si amb el que tenim ja n’hi ha prou? Atrapats per aquest pensament ens quedarem on som, no caminarem en cap direcció i, no moure’ns, pot significar anar enrere.

El món avança i no només hem de seguir el seu ritme, sinó que hem d’intentar anticipar-nos, perquè només així es generen els canvis reals. No és una manera d’innovar? Progressar, mirar el món amb perspectiva, valorar totes les dreceres que pot seguir per arribar a la millor part i transformar-nos en guies per il·luminar la nova ruta. Així doncs, de la mateixa manera que ens podem limitar, també tenim el poder de veure més lluny, molt més enllà.

Un exemple personal; la meva família va obrir un petit hotel a Andorra fa uns seixanta anys i tots i cada un d’ells es van implicar en el negoci. De fet, gairebé eren els únics treballadors que tenia aquell establiment. Amb el pas dels anys, varen seguir caminant i van crear dos hotels més. I va ser aquí on es va situar la nostra frontera mental, que suposava seguir una evolució natural, orgànica... Potser havíem arribat al nostre límit, però personalment, estava convençut que podíem avançar-nos i superar aquesta frontera. Potser no buscava noves maneres de fer, però sí que vaig voler redirigir la dinàmica que duia la nostra empresa i trobar i il·luminar-ne un nou camí.

En l’actualitat, i gràcies a l’experiència, la tenacitat i la fortalesa de tota la nostra família, hem pogut fer dos grans passos que ens han permès obrir la finestra del nostre futur. El primer, incorporar la gestió d’altres hotels d’Andorra sota la nostra direcció, el nostre know how i la nostra manera de fer. El segon, obrir les fronteres físiques del país a l’entrada de marques hoteleres internacionals. Vam fer una recerca detallada, estudiant diferents alternatives, i la nostra opció final va ser un acord amb Louvre Hotels Grup. Aquest acord els va permetre tenir presència a Andor­­ra obrint una porta que ens va fer superar una frontera física i una de mental molt important, per donar la benvinguda a Ky­riad, Tulip Inn i Golden Tulip.

Que grans empreses tinguin presència al nostre país no és un problema, és una oportunitat. Soc conscient que pot sonar a tòpic, però té la seva explicació racional. El millor és que comencem pel principi: l’argument (o excusa) principal per mantenir aixecades les barreres mentals i físiques perquè no tinguem marques internacionals a casa nostra és la convicció que es convertiran en competència directa. El problema és que això no és cert, és un error, com a mínim en el sector hoteler, que és el que jo conec.

Ara pensem en els grans noms d’hotels, aquells que estan presents a tots els països i les grans ciutats del món com Barcelona, Madrid, Nova York... Ara imaginem-nos-en un a Andorra i parem-nos un moment a pensar. Tornem a analitzar si el públic que busquen i volen és el mateix que el que puguin tenir els nostres hotels o altres... Si som capaços de parar-nos uns segons per veure realment quin és el paisatge que ens rodeja i quin és el camí que estem trepitjant, veurem clarament que aquestes grans marques tenen la seva pròpia ruta, els seus camins i els seus mapes i busquen un segment de client que no és el que nosaltres acollim, i per tant, el que faran és atreure més negoci a casa nostra.

No hem de patir perquè els nostres camins s’entrecreuin, però seria un orgull, com a país, que caminéssim en paral·lel cap al mateix objectiu. Oi que ara podem començar a veure que les fronteres mentals que persisteixen dins el sector no tenen cap sentit? Transformem-les en ambició i orgull. Ambició per atraure tots els grans noms, les grans empreses que siguin possibles dins el nostre ecosistema. Orgull per mostrar-nos nosaltres i mostrar-les al nostre costat. No tot­hom ho pot fer, però Andorra sí que té aquesta capacitat.

Però hem d’anar més enllà, no només en aquesta visió més global del sector i de país, sinó baixar als petits detalls. És en aquest territori on també hem de demostrar que les fronteres mentals no existeixen. En el sector hoteler, com a molts altres negocis, pot ser l’atenció i l’experiència del client. El pas endavant que ha de fer la nostra mentalitat s’ha de traduir en canvis que modifiquin, a millor, el valor afegit que li donem al client. Un somriure on la resta el neguen o explicar una informació on els altres donen un simple paper. Només són exemples d’una actitud que ha de ser un dels valors que defineixin el nostre sector, cada una de les marques andorranes.

Les fronteres ens limiten i aturen l’ambició, una paraula que ha guanyat connotacions negatives, però que en la seva definició hi ha un altre concepte que hi està lligat que, des del meu punt de vista, és molt important: l’amor propi.

Les persones han de tenir amor propi, i per tant, sempre seran potencialment ambicioses. El nostre país en té, i també, ambició, però ha d’aprendre a superar la frontera mental, una frontera que és col·lectiva i que enfortim o superem entre tots. Hem de donar la benvinguda a aquelles empreses internacionals que volen venir, perquè Andorra s’embolcallarà en l’autoestima i mostrarà un nou concepte de si mateixa. Un objectiu que estic convençut que compartim, però que es pot veure limitat, ja sigui per por o per manca d’informació. Per la meva banda, vull seguir demostrant que a Andorra hi ha lloc per fer créixer l’amor propi del país i com a conseqüència, dels andorrans.

*Jordi Daban, CEO de Daguisa Hotels