Unint allò humà i allò tecnològic

En algun moment de la vida tots acabem adonant-nos del fet que el coneixement que obtenim sobre l’ordre fonamental i el funcionament del món treballant en una matèria, posem per exemple les matemàtiques, presenta una gran correlació amb el coneixement que obtenim treballant en una altra matèria tan diferent com la sociologia, per exemple. Jo vaig tenir un insight sobre la connexió entre aquestes dues disciplines mentre donava classes de matemàtiques als estudiants d’ADE d’Esade. I és que en la seva base, totes les disciplines estan connectades i ens mostren el mateix ordre fonamental.

En la seva base, les diferents disciplines són tan sols diferents formes de descripció del mateix. Deia Gregory Bateson, el pare de la Teoria de sistemes, que si juxtaposes dues formes diferents de descripció, com ara art i ciència, art i negoci, aquesta “doble descripció” et forneix amb la capacitat d’obtenir revelacions o insights sobre l’estructura profunda d’allò superficial que se’ns mostra a primera vista.

L’economia, per exemple, ha creat una nova disciplina que li permet anar més enllà d’allò observat fent la barreja entre la seva descripció més quantitativa amb descripcions qualitatives com les ofertes per la psicologia, la sociologia i l’etnografia, en el que avui dia coneixem com a Behavioural econòmics.

L’educació no ha de construir l’aprenentatge a partir de la diferència entre disciplines, sinó que l’ha de construir a partir de la seva connexió.

L’educació capaç d’aconseguir l’anterior és la que aconseguim amb un aprenentatge basat en competències, treballant sobre projectes des d’una doble perspectiva tecnològica i humanista, utilitzant el pensament de disseny i posant en joc habilitats com ara la intel·ligència emocional, el treball en equip, la creativitat i l’storytelling, entre d’altres.

Perquè som a l’era de la digitalització, alguns creuen erròniament que serà només gràcies a la computació que els seus fills tindran feina i, en conseqüència, podran ser feliços.

Però resulta que la digitalització, tot i necessitar de la computació, contràriament al que es pensa, va més d’humanisme, art i ciències socials que de computació. La computació n’és la base, sí, però allò que dona forma i color al material de base, la computació, és el pensament humanista, social, científic i artístic.

A Stanford, si et gradues en humanitats i ciències socials t’anomenen Fuzzy. En canvi, si et gradues en ciències de la computació t’anomenen Techie. Dues condicions que s’assenyalen com a confrontades i incommensurables.

No es tracta de triar entre humanitats i ciències socials versus ciències de la computació. Del que es tracta és de com podem unir allò humà amb allò tecnològic. El món necessita ambdues coses. I el valor de cadascuna només es revela a la intersecció entre les dues.

Perquè només des de la intersecció podrem donar resposta als nous reptes del segle XXI que demanen que construïm una cultura de la col·laboració i la innovació. Una cultura que necessita de manera imprescindible una forta base humanista i artística, junt amb el pensament de disseny, la creativitat, l’storytelling i l’empatia.

La codificació s’ha d’ensenyar, i tant. Perquè en un no-res serà un prerequisit, una commodity. Però s’ha d’ensenyar en el context d’entendre els problemes que ens pot ajudar a solucionar.

Perquè allò important de saber codificar és la capacitat de saber com combinar les instruccions de codi en una manera tal que responguin a problemes reals i creïn oportunitats que ens moguin endavant a través d’un creixement intel·ligent, basat en la recerca i la innovació, sostenible i inclusiu.

I això només es pot fer si a més de saber codificar tenim una sòlida base humanista, social, científica i artística acompanyada per un pensament de disseny que complementi el pensament lògic.

*Juna Albert, Consultora en innovació