Ocell de ferro

El dia 1 d’octubre van prohibir el tràfic aeri sobre la ciutat de Barcelona. Una convocatòria per acudir a les urnes es considerava altament perillosa i aquell dia tan sols vam veure i sentir helicòpters de la policia i la guàrdia civil sobre la ciutat. Quinze dies després, a Madrid, el cel s’omplia d’ocells de ferro per commemorar un dia molt especial, el de la Hispanitat, la Festa Nacional, que des del 1997 es fa coincidir amb la desfilada militar i els actes més significatius del dia de les forces armades. Hi ha molta gent que gaudeix d’aquest tipus d’actes, tant a Espanya com a d’altres països orientals i occidentals. Actes que en un ambient festiu serveixen per mostrar el potencial militar del país en qüestió. Una setmana més tard, amb el programa de ràdio en el qual col·laboro, Gente viajera, d’Onda Cero, vaig assistir a la sortida de la Volvo Ocean Race, des del port d’Alacant, probablement una de les regates transoceàniques més important del món. Just abans de la sortida, un esquadró d’avions va sobrevolar el port i va dibuixar una bandera al cel. Tot un espectacle. La gent va xalar d’allò més. Després, ja a Barcelona, dos dies abans de dissabte, mentre jugava un partit de tennis prop de la seu de TV3, a Sant Joan Despí, un helicòpter de la guàrdia civil va fer un parell de voltes ben baixes. Per un moment, em vaig sentir com Roger Federer. Pensava que potser estaven filmant les excel·lències del meu tennis, però la veritat és que encara avui em pregunto quin és el motiu d’aquest i altres vols d’helicòpter que des de fa alguns dies sovintegen per aquesta part del món. Divendres, ben entrada la nit, encara s’escoltaven helicòpters sobrevolant la ciutat. Avui és dissabte. Aquests últims dies han passat moltes coses. Camino pel parc de Santa Amèlia. Els ocells canten. Les cotorres fan un xivarri que déu-n’hi-do. Aquesta és una espècie invasora, arribada del tròpic, i imagino que escapada d’alguna paradeta de la Rambla, i que amb poc temps es van escampar i reproduir per tot Barcelona. Ara formen part del paisatge i m’agraden. M’agrada sentir-les i veure-les. De vegades sembla que discuteixin, però la vida bull plena al seu voltant. Al parc també s’escolten merles, pardals i altres ocells de veritat. Un pare camina amb el seu infant en braços; encara no ha complert dos mesos i el pare li somriu. Hi ha nens que juguen als gronxadors i nenes que xuten pilotes de plàstic. Hi ha mares boniques i gent gran que camina. Tot sembla estar al seu lloc. Després un helicòpter sobrevola un cop més el nord de la ciutat, per sobre del barri i el parc. Diverses vegades. Amunt i avall. No aconsegueixo veure el logotip o potser no el vull veure. Em pregunto si és l’època de la Vuelta a Espanya o potser del Tour de França. L’esport cada dia mou més mitjans.