No serà país per a padrins

L’estudi actuarial lliurat per l’empresa tècnica encarregada a la CASS conclou que hi ha la necessitat de congelar les pensions per garantir-ne la viabilitat futura, amb les alternatives d’augmentar les cotitzacions dels actuals afiliats actius o retardar l’edat per començar a rebre la percepció.

Aquestes alternatives topen amb la realitat d’unes prestacions molt baixes, en general, fins al punt que la mitjana global se situa en 574,90 euros al mes. Quan el salari mínim se situa, o està a punt de situar-se, en 1.005 euros, la diferència és tan evident com la impossibilitat de viure, ara i aquí, amb la mitjana de la prestació, tret que els beneficiaris afectats hagin estat formigues estalviadores o tinguin altres fonts d’ingressos.

Només cal recordar les constants reclamacions de qui encara gaudeix d’una vida laboral activa, en considerar inassolibles amb els sous respectius els preus dels lloguers, tot i els ajuts públics.

Lluís Sàmper, el membre del consell d’administració de la parapública escollit pels pensionistes, va afirmar que la proposta de congelació “no hauria ni d’existir” i que endarrerir la retraite més enllà dels 65 anys seria contraproduent quan hi ha persones sense feina.

Abans, el president de la Federació d’Associacions de Pensionistes, Simó Duró, seguint la llarga trajectòria de dialèctica aguditzada que ja li vam conèixer en el mandat com a conseller general, clamava contra la insuficiència d’aquestes prestacions i recordava la promesa de l’aleshores cap de Govern, Marc Forné, ja fa anys, d’augmentar a tretze les pagues anuals per aquests conceptes.

Sàmper donava per fet que caldrà augmentar les cotitzacions a curt o a mitjà termini, una mesura que no serà ben rebuda per treballadors i empresaris. Actualment hi ha sis persones cotitzants per cada pensionista i més d’hora del que sembla, diuen, la proporció es reduirà a dos i mig.

Esperem que les reaccions contra aquesta solidaritat imposada no siguin les descrites a la pel·lícula Soylent Green, de Richard Fleischer –on l’eutanàsia voluntària tenia premi i els cossos servien per fabricar l’aliment bàsic–, i encara menys a la precedent La guerra del cerdo, de Bioy Cassares, també portada al cinema i on la joventut practicava la cacera de l’ancià.

És cert que aquesta peça clau de l’anomenada societat del ben­estar es veu força difícil de mantenir a tot l’entorn geogràfic i que en alguns estats propers crea un dèficit en creixement accelerat, contra el qual ja s’han proposat, i en alguns llocs aplicat, mesures correctores, entre les primeres endarrerir l’edat per tenir dret a la prestació.

Com són enormes i en augment els números vermells de la branca de malaltia, amb reforma en marxa que, ai las!, afectarà també molt especialment aquelles persones que són víctimes de la degradació de la salut a causa dels anys acumulats.

Però és també un fet que hi ha pocs estats dels que s’acostumen a definir com a democràcies avançades amb unes prestacions tan minses per aquests conceptes. I que encara es veuen reduïts al cinquanta per cent en els casos de viduïtat.

Potser amb tot plegat sembla justificada la malfiança de les persones de més de quaranta o cinquanta anys respecte de la possibilitat real de percebre un dia pensions públiques, i l’èxit relatiu dels fons privats, a causa d’aquesta por.

En definitiva, semblaria que més d’hora del desitjable el món que hem conegut deixarà de ser per a vells. I aquestes valls, potser encara menys seran per a padrins, tret d’una gran acceleració de l’economia en general, que ara per ara més que difícilment es pot predir.