La plaga del segle XXI: l'estrès

Un metge (traumatòleg) amic meu, a qui li direm Joan, em feia notar que la malaltia epidèmica del segle XXI per excel·lència és l’estrès. Per això ell es nega, entre d’altres coses, a ser un presoner del mòbil o d’internet. La feina que hi ha perquè agafi el telèfon i si ho fa que et contesti. El mateix passa amb internet. Té una adreça electrònica però la mira de tant en tant. És refractari a obrir-lo i a contestar. Darrerament he hagut de dirigir-me a ell per un afer de certa importància i la feina que hi ha per saber si li ha arribat el missatge. I et quedes amb el dubte de si li ha arribat o no. La via més segura –em diu– per passar-li un avís o un encàr­rec és fer-ho a través d’una parenta seva: “Avisa la Carme que ja sap com trobar-me.” Ho he provat i realment funciona. Però no em digueu que aquest és un mètode poc pràctic.

Un parell de dies a la setmana té consulta mèdica i molts sovint es troba que al final fa el diagnòstic al pacient: “Prengui’s temps per passejar, llegir, escoltar música, relacionar-se amb altres persones.” El receptor li sol respondre: “Doctor, no puc. No tinc temps.” Ell, el doctor Joan, és coherent amb la seva tesi. És dels que prediquen amb l’exemple. A part del tema del mòbil i d’internet, que utilitza amb comptagotes. Un parell de matins a la setmana se’n va amb un amic a fer esport amb una bicicleta tot ter­reny. Activitat que practica faci sol o encara que plogui. “Això és sagrat per a mi”, sentencia.

Però parlem de l’estrès. Jo davant de la seva actitud decidida, militant, no tinc res a oposar. Miro al meu entorn i veritablement veig que l’ull clínic del meu amic, el doctor Joan, és encertat, però... com sempre hi ha un terme mitjà. “Totes les masses piquen”, diu l’adagi fruit de la saviesa popular. Al que anàvem: observo primer l’entorn familiar, després els amics, veïns i la societat en general. Efectivament la dependència del mòbil és bastant majoritària, aclaparadora, diria jo. Un mitjà, una eina de contacte, d’informació i alhora d’entreteniment que fa que per tot plegat ens aïllem: la dependència està assegurada. Qui no ha vist en un restaurant, per exemple, una parella o bé una família tots enganxats al mòbil? I no intentis dir al fill o a la filla que ho deixi estar. Es pot armar un bon sidral. Després hi ha aquells que s’han llançat a fer esport de forma compulsiva. Com si els anés la vida o com si es preparessin per batre un rècord. O els que van a un gimnàs, al fitness.

Diuen que als humans en general i als catalans en particular ens agrada estar ocupats: anar per feina. Però en aquest cas que ens ocupa –segons opina el doctor Joan– la societat en general està malalta i no ens adonem que l’estrès ens està matant. Abans –un segle enrere– podien ser el còlera, la diftèria, la tuberculosi, els quals hem mantingut a ratlla. Ara la plaga del segle XXI, a la nostra societat, és l’estrès. Ens pensem que fent coses compulsivament ens omple. Anem pel món estressats. Si ens fessin estar quiets sense fer res (sense mòbil, evidentment) durant una hora –posem pel cas– ens semblaria una eternitat. Ens posem malalts. S’ha perdut l’hàbit d’agafar un bon llibre, una revista o si ho preferiu un diari. Escoltar un bon concert de música clàssica, de jazz o lleugera. O simplement mirar els núvols com passen, els ocells, la natura... Llegir el diari? El mòbil ja ens dona quatre titulars amb imatges o vídeos i ja en tenim prou. No tenim temps per buscar l’escrit d’aquell escriptor que ens agrada i gaudir de la lectura. És massa llarg, no tenim temps!

Em ve a la memòria un Nadal a casa d’una filla que, tot just entrar, ens va oferir una panereta per deixar-hi els mòbils. Alguns, els més addictes, es resistien a desempallegar-se’n, però tot­hom l’hi va deixar. El dinar va anar com una seda i la conversa va ser generalitzada fins al punt que no calia tenir el mòbil entre les mans. Si algú tenia dependència es va aguantar mentre va estar entaulat.

Els humans som persones que estem fetes per parlar, per relacionar-nos, per contemplar el que succeeix al nostre entorn, i tenim la capacitat de rectificar si en alguna cosa ens hem pogut desviar.

El cert és que com diu el doctor Joan la societat, en general, és víctima de l’estrès. Cal, doncs, combatre l’addicció al mòbil, a internet, el cotxe, a l’esport compulsiu o al que sigui. I si el metge ens suggereix alguna cosa que ens trenca els esquemes fem-li cas i mirem de sortir d’aquest cercle viciós en el qual estem atrapats.

Perdoneu que us deixi, haig de trucar a la Carme perquè avisi a en Joan.