D'Ermengol, bisbe d'Urgell

Aquests primers dies de novembre d’ara fa just mil anys, l’aleshores bisbe d’Urgell, Ermengol, ultimava els detalls per al nomenament de Borrell com a bisbe de Roda, que se celebraria el dia 21 de novembre del 1017 a la mateixa Seu d’Urgell. Va ser un acte solemne, amb l’assistència d’altres bisbes i autoritats senyorials i comtals d’arreu del Pirineu. Tots van veure com el bisbe Ermengol consagrava Borrell i li demanava obediència, quedant Roda com a bisbat sufragani d’Urgell. El bisbe d’Urgell, que feia set anys que exercia el seu pontificat, ja era una figura cabdal de la província eclesiàstica narbonesa. Faltava encara un any per a l’elecció d’Oliba com a bisbe d’Ausona, això és, de Vic. Ermengol, dotat de qualitats singulars i destacades, com remarquen els escrits de la seva època referits a ell, tenia ben entès que l’extensió territorial del bisbat d’Urgell –majorment pirinenca, fins als confins occidentals de la vall de Gistau, l’Isàvena i la Ribagorça– requeria un nucli fort per la banda ponentina. Lligant Roda a Urgell, la comesa d’afermament dels límits diocesans i el vetllar per estendre aquests cap a les terres planes del sud, ocupades pels sarraïns, li seria de més bon fer. Alhora, li permetia deixar clar davant Sanç Garcés III, rei de Navarra, que el bisbat d’Urgell era valent i capaç, més quan el rei ja tenia un peu al comtat de Sobrarb i tot feia pensar que aviat el tindria al comtat de Ribagorça, com succeí l’any següent, el 1018. Curiosament, les dues figures senyeres d’aquells anys, el rei Sanç Garcés III i el bisbe Ermengol moriren amb només dotze dies de diferència; el rei el dia 22 d’octubre i el nostre bisbe el dia 3 de novembre del 1035, ahir va fer, doncs, nou-cents vuitanta-dos anys.

I des de fa nou-cents vuitanta-dos anys, el record del qui de seguida fou aclamat sant bisbe Ermengol ha estat viu en les nostres contrades. La seva projecció històrica i la seva obra han superat l’oblit i l’ha fixat en la memòria de l’església d’Urgell, entesa com a poble. Fa encara no un mes, teníem notícia de l’existència de la catedral per ell edificada, gràcies a l’estudi del professor en història Gerardo Boto, que precisa detalladament, mitjançant la tècnica del georadar, la posició de la nau que feu construir el bisbe Ermengol, situada just al bell mig de la nau principal actual i amb la sorpresa d’una cripta sota el presbiteri. Aquella catedral dita de Sant Ermengol, que va consagrar el seu successor el bisbe Eribau l’any 1040, va ser substituïda per l’actual, feta construir per Sant Ot. Curiosament, de la catedral actual no es té notícia de l’acta de la seva consagració, tal com en tenim de la de Sant Ermengol i de l’anterior, la carolíngia, gràcies a l’acta de consagració conservada a l’Arxiu Diocesà i Capitular d’Urgell, la que presenta dubtes sobre l’any en què fou redactada. Fixa l’acta l’any 819, emperò tant pel bisbe, Sisebut, que la consagra, com pel comte de Cerdanya-Urgell, Sunifred I, la data s’ha d’atansar com a mínim vint anys, fins al 839. Tot i així, altres elements en la seva redacció porten els més erudits estudiosos del bisbat d’Urgell a situar-la a final de segle IX o principis de segle X. El pare Cebrià Baraut era d’aquest parer, tal com ho detalla en el seu interessant estudi La data de l’acta de consagració de la Catedral Carolíngia de la Seu d’Urgell, publicat al volum 7 d’Urgellia l’any 1984, ara fa 33 anys.

La penúltima aportació sobre dita acta, feta per Carles Gascon i Oliver Vergés, assevera que va ser redactada en fals, entre el 1016 i el 1024, i queda com a hipòtesi que s’afegeix a les anteriors franges cronològiques. I just ahir mateix, mossèn Benigne Marquès, arxiver Capitular d’Urgell, coincidint amb la festivitat de Sant Ermengol, patró principal del bisbat, feia l’última aportació publicant un article intitulat Notes i remarques sobre l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que podeu trobar a la pàgina web del bisbat. Hi llegim, referint-se a la tipologia de lletra: “en efecte, la lletra visigòtica-carolina, segons tots els paleògrafs és una lletra de transició, pròpia de finals del segle IX o del segle X. Però al segle XI, la lletra ja ha canviat per la nova lletra carolina, tal com es demostra arreu als nostres pergamins de l’Arxiu Capitular. Diran que l’escrivà era molt hàbil i ho sabé imitar molt bé. Però això, en un document tan pulcrament escrit, constant en els caràcters de la seva lletra, i tan extens que conté milers de lletres, es fa difícil de pensar. La raó fonamentada en el fet que el document inscriu totes les poblacions –gairebé 300– encara en la denominació arcaica llatinitzada, també adquireix molt de pes. I finalment, si l’acta hagués estat redactada als inicis del segle XI, quina gran sorpresa hauria estat la seva presentació al judici de Ponts l’any 1024! Un document com aquest no pot ser ignorat en la seva existència, sobretot per part de les autoritats i de les persones enteses d’aquell temps.” Més endavant, mossèn Benigne Marquès ens diu, “tampoc podrem emprar lleugerament el mot d’engany, si el seu contingut en realitat és verdader. El que ens diu l’acta correspon a la realitat del seu temps. No pretenia enganyar, sinó més aviat reivindicar i ser-ne una prova fefaent. Si en algun moment qualificaren aquest document, com ‘la primera carta geogràfica del Pirineu’ crec que encara el podem mantenir com a tal. Perquè no existeix un altre document que esmenti aquells gairebé 300 pobles, que formaven aleshores el bisbat d’Urgell, i els esmenti d’aquella forma arcaica, llatinitzada, abans de passar a la denominació catalana. I això en un document que probablement no es mou més enllà dels segles IX-X”.