Calladet està més maco

No sé pas on l’ha vista, l’amic Fer­ran Goya, la “il·lusionada ebullició de ciutadans, periodistes, militants i responsables de partits andorrans en contra de l’empresonament provisional (a Espanya) de ciutadans i consellers destituïts de la Generalitat” de què ens parlava en la tribuna de dimarts. No el desmentiré, perquè em consta que és home de recta paraula, però es dona el cas que jo no he sabut veure per enlloc ni la “il·lusionada ebullició” ni l’“ímpetu” de què parla: les meves ulleres deuen tenir una graduació diferent o deu ser, simplement, que he tingut mala sort. Però no és d’això que volia parlar, ni tampoc dels reiterats abusos en l’aplicació de la presó preventiva al nostre país, als quals jo també, com Goya, em vaig referir almenys dues vegades quan era columnista del Diari. El tema que vull posar sobre la taula és l’exemplar diligència del nostre Govern a aclarir urbi et orbe, per si algú en dubtava, que per als andorrans Catalunya, després del pecat, continua sent part integrant d’Espanya; una declaració que sí que es podria qualificar de bullent i impetuosa, ja que el comunicat oficial, de sis línies, es va fer públic la mateixa tarda de la proclamació d’independència al Parlament de Catalunya, poc abans o poc després que Madrid perpetrés el cop, i molt probablement rere una conversa telefònica de nivell diplomàtic. No es pot esperar que Andorra reconegui la República Catalana, ni ara ni tampoc l’endemà del 21-D en el cas que l’independentisme torni a guanyar les eleccions. Aquests dies, quan algun català m’ha preguntat si seríem dels primers estats a reconèixer el nou Estat veí, l’he hagut de desencantar dient-li que el nostre és un país petit i humil, que no es pot permetre gaires luxes al marge dels constrenyiments de la geopolítica, i que no farà aquest pas abans que el facin França i el Vaticà; ni més ni menys com va passar fa uns quants anys a l’ONU amb la votació de la condemna internacional de la Guerra del Golf, quan els nostres dos Grans Germans del nord i del sud tenien criteris oposats. Només en un cas l’hauria de reconèixer a cor­recuita: en el supòsit, improbable, que la duana canviés de mans abans que França i la Santa Seu es pronunciessin. Aquests condicionaments d’Andorra són ben comprensibles. Però em pregunto: la lluna de mel de Martí amb Rajoy ha arribat fins al punt que el nostre Govern s’hagi vist forçat a ser el primer o un dels primers estats del món a tranquil·litzar el Govern espanyol? Tant pesa en la cancelleria andorrana una trucada diplomàtica, o un burofax coactiu, que s’hagi vist obligada a cobrir-se els flancs en qüestió d’hores? Perquè no vull creure que el Govern andorrà, ell tot sol, en una tarda de vi i de roses (era divendres), hagués decidit llençar per la borda els savis consells de prudència de l’oracle manual nacional i, en lloc de fer l’andorrà i guardar un silenci savi i discret, com han fet molts estats de la UE, hagués optat per la indiscreció i per enemistar-se en les primeres hores amb una República sobre la qual no s’ha dit encara l’última paraula. Les cancelleries tenen memòria d’elefant i es guarden rocs a la faixa. Vull creure que el dia de demà la cancelleria catalana no tindrà en compte la lleugeresa dels representants d’Andorra i l’atribuirà als condicionants d’un país petit i en certa manera tutelat. El nostre Govern, però, s’ho hauria de pensar dues vegades abans de reincidir, si no és que estigui tan agafat pel coll que ja no tingui marge de maniobra. Aquella famosa lluna de mel va començar en un pazo de Pontevedra pocs dies després que esclatés el cas Pujol i no ens ha donat gaires satisfaccions, ans més aviat al contrari, a la vista de tot el que ha vingut després en aquest i en altres assumptes. Això ens ensenya que s’ha de ser molt caut a l’hora de triar els amics íntims i no compartir el llit més enllà del que és estrictament necessari. Les relacions internacionals solen ser interessades, egoistes i a vegades cruels; tothom fa els seus càlculs i cadascú mira per ell. És el que, al meu modest entendre, hauria de fer, si encara ho pot fer, el nostre Govern amb la qüestió que es debat a l’altre costat del riu Runer. Andorra, permeti el lector que ho digui clar, és en gran part, en l’economia, un subproducte de Catalunya. La seva “marca” ha de saber sempre on té el gros dels seus clients i procurar, si no afalagar-los, almenys no encabritar-los: la fidelitat de la clientela és un bé fràgil que qualsevol malentès pot venir a trencar. I el Govern d’Andorra, en assumptes delicats com aquest, calladet està més maco.