Dialèctica entre persones i institucions

Jean Monet deia que “res és possible sense les persones, però res pot durar sense les insti­tucions”. És un aforisme que encavalla, en certa manera, dos elements importants en la configuració de les societats, de gairebé tots els temps històrics, però alhora cal afegir a l’aforisme les següents consideracions, em sembla: qui crea les institucions, qui les fa perdurar, qui les va canviant o reinventant, al llarg dels temps? Les persones, oi?

Per altra part, s’ha de dir d’una vegada per totes que són les persones que fan, amplien, redueixen, donen sentit, expliquen, justifiquen, arrodoneixen o mouen les institucions. Les institucions no només són edificis, plens o buits, no són només símbols, sinó realitats plenes que expressen convivència política, social, econòmica, cultural, entre altres coses.

Les institucions són models o haurien de ser-ne. I parlo de les institucions del meu país, ben entès, i d’arreu del món, també.

Però no prototipus morts, alcanforats, gairebé a voltes, nodrits amb estupefaents adulterats. Les institucions són dialèctiques, és a dir, gaudeixen d’elements objectius, certament, però també de subjectius, aquests inherents a les persones que les representen.

La història ancestral d’Andor­ra –aquest sí que és un dels països més vells de la vella Europa– és una prova del que acabo de dir. Hi ha hagut Coprínceps, síndics, cònsols, consellers que han fet les institucions del moment històric grans, esplèndides, fermes, valentes, amb garanties i alhora amb molta humilitat, com ha de ser. En altres ocasions històriques els que representaren aquestes mateixes institucions atàviques, fermament arrelades, les han fetes trontollar un xic. O almenys, alguns, les han malbaratat. Altres ho han intentat i no se n’han sortit.

He de dir que soc poc amant de la televisió –en general, d’ar­reu–, algunes públiques i altres de privades –aquestes de manera incomprensible per la golafreria dels seus comentaris i l’estultícia dels anomenats tertulians que es deuen guanyar la vida, fent això, d’opinador de tot..., i que sempre són els mateixos–, però sí que vull assenyalar que l’altre dia, per pura casualitat, vaig sintonitzar amb una entrevista que li feien a la televisió andorrana al col·lega Marc Forné –per cert, ha envellit bastant, i per tant ha guanyat en saviesa, i això és un avís per a mi que ja dec semblar l’avi Cebolleta...– que deia que “hauríem d’explicar millor el que és Andor­­ra”, “que, segurament ja es feia, però que s’hauria de fer més i amb més insistència”, i es referia al nostre país, certament. Absolutament d’acord, Marc (per cert, les planes del dijous de La Vanguardia dedicades a Andor­ra em semblen absolutament indigestes, amb gran respecte per a tots els qui les construeixen); a més, hi ha altres que volen explicar el que som, sense preguntar-nos res, i sempre des dels seus esquemes apriorístics.

Sí, les institucions les fan les persones i, per tant, també nos­altres els ciutadans, els que patim –jo sí!– perquè els que ens representen ho facin bé, i si és possible, molt bé. Seria bo per a alguns que alguna vegada contemplessin les seves compareixences a les sessions del Consell General televisades directament. És un bon exercici. Jo recordo que quan era professor, a la UNED, alguna vegada m’havia gravat –només la veu– durant alguna de les meves classes de dret. A mi em va servir per intentar corregir errors. Potser a ells també els serviria. Mai no se sap. En tot cas, a mi, aquests dar­­rers temps, amb tot el que es viu al món, i sobretot a Europa, i no només al Regne d’Espanya, m’ha servit molt rellegir Shakespeare, en el que gairebé tot hi surt. Ja succeïa als segle XVI i XVII. Els grans odis, les grans passions, la mort i la vida, l’anhel, la força, la pau, la mentida, la veritat, la hipocresia, el traïment, la massa, les masses, els joglars, la picaresca..., en fi. L’emoció, l’èpica, el legalisme, la compra i venda de persones i d’idees. En fi, tot el que configura l’absurda humanitat.

Dant, Cervantes, Shakespeare, els indiscutibles, amb Homer, segurament. De lectura obligatòria, inqüestionable per a tots els que comanden i els comandats.

Com deia Harold Bloom, professor universitari i crític literari, autor del famós El cánon occidental: “Llegiu amb profunditat, no per creure, no per acceptar, no per contradir, sinó per aprendre a formar part d’aquesta naturalesa única que escriu i llegeix. Esborreu l’argot de la ment, sigui quin sigui l’ idealisme que pretén representar. No podeu llegir per millorar ningú, sinó només per encendre l’espelma del vostre jo.” És a dir, la dialèctica entre persona i institucions. I afegeix: “Si ens ho mirem d’una certa distància, no hi ha res més estrany i alhora més esplèndid que el nostre animador més reeixit ens proporcioni, sense haver-s’ho proposat, una visió alternativa a les explicacions de la naturalesa i el destí humans des de la Bíblia hebrea, el Nou Testament i l’Alcorà.”