Sempre pot tornar a fer classe de filosofia

Diuen els que en saben que no val la pena tornar-s’hi quan ets l’objecte d’amables comentaris anònims, perquè l’ànim majoritari dels mateixos no és aportar nous elements d’anàlisi, sinó directament fer mal. De fet, alguns van més enllà, i afirmen categòricament que el millor és no llegir-los. Que no paga la pena la informació que t’aporten amb relació a l’alteració que et poden causar. Segurament és així, i no cal donar-los més importància. Un amic meu sempre em comenta que si veiéssim per un forat l’il·lustre autor del comentari, la majoria de les vegades ho entendríem tot de seguida i ens faríem un tip de riure. Personalment agrairia, si no fos demanar gaire, que els emmascarats comentaristes cuidessin una mica més la gramàtica i l’ortografia: alguns directament trinxen el llenguatge i d’altres s’inventen paraules inexistents que repeteixen amb fruïció, suposo que autocomplaent. Ai, quin mal que ha fet l’ESO, per dir-ho d’alguna manera!

Aquest cop, però, faré el contrari; confio que sigui l’excepció que confirmi la regla. Vaig no tant a respondre, sinó a reflexionar sobre l’ensenyament i les humanitats a partir d’algun(s) comentaris reiteratius, anònims evidentment, que hi ha qui s’afanya a publicar quan el meu nom apareix al Diari i que tenen a veure amb el fet que vaig estudiar filosofia (també mitja carrera de dret i un MBA) i que m’he dedicat durant catorze anys a la docència; per mi, una de les millors professions que hi ha. Per a alguns d’aquests comentaristes, dit de forma summament despectiva, dedicar-se a la docència és una trista activitat menor. A sobre, fer classes de filosofia deu ser d’allò més inútil i frustrant. Anem per pams.

La relació de la societat amb els que donen o hem donat classe és ambigua. A banda del tòpic de les vacances, en general i en els temps que corren, se sol valorar positivament –almenys de manera retòrica– la feina docent, cada cop més complicada, en un món en plena mutació. Tanmateix, no sembla que s’acabi de comprendre que el que fa de veritat bo un sistema educatiu no és la major o menor implantació de les noves tecnologies o altres, sinó el fet de disposar dels millors professors, a qui no s’hauria d’avorrir amb més i més burocràcia, sinó deixar-los temps (i exigir-los) per què continuïn estudiant i formant-se. Perquè l’autoritat necessària per ensenyar només la poden guanyar davant dels alumnes pel seu entusiasme per la matèria i la seva competència. Considero essencial la feina que fan mestres i professors. És per això que des del Consell General hem volgut instaurar el premis internacionals d’innovació educativa Principat d’Andorra, per estimular la recerca i la millora en la pràctica docent i continuar fent del nostre país un referent en matèria d’educació. Per tant, per a mi, que et diguin que sempre podràs tornar a fer classes, en lloc d’un menysteniment, és tot un honor.

En segon lloc, la referència a la filosofia. Sí, jo em vaig llicenciar i em vaig doctorar en filosofia, i n’estic molt content. Lamento profundament que, malgrat les proclames, en el món actual les humanitats siguin cada cop més arraconades en vista de no sé ben bé què: una major professionalització? Una major especialització? Una major i inconfessada mercantilització de tot plegat? Què voleu, l’imperi definitiu de l’oblit? El triomf satisfet de la ignorància? La dictadura de la mediocritat? La reducció del pensament als llibres d’autoajuda escrits per personatges més o menys mediàtics? Què voleu, únicament consultors i més consultors, experts en fum, d’aquests tan lluents que ja tenen la resposta abans no els posis la pregunta, d’aquests que de cada cinc paraules te’n col·loquen un parell en anglès que podrien dir perfectament en català però que així facturen a tarifa doble? (Quan veig que a les principals escoles de negocis comencen a parlar d’humanitats, em poso a tremolar.)

És una gran mentida que les humanitats no serveixen de res. I tant que serveixen! De molt! En gairebé tots els àmbits de la vida, perquè ens donen les eines per veure una realitat més i més rica, perquè tenim drets i llibertats i també deures, perquè és clar que som persones abans que productors / consumidors, però també fins i tot en allò professional, en proporcionar obertura de mires i habilitats generalistes, disruptives i diferenciadores davant d’una formació industrial, conservadora i repetitiva.

En els temps que corren, de rumors i pressa, de manipulació i mentida, de postveritat (ha, ha, ha, que ximples que som), l’últim que cal és la docilitat irreflexiva i rapidíssima, el deixar-se anar, la pseudorebel·lió més que narcisista, la manca d’autocrítica. Vam començar l’any parlant de l’actualitat d’Orwell, entre altres. Devia ser una moda, que, com a tal, passa de moda. Avui ens sembla ja molt lluny, quan és precisament de plena actualitat. La filosofia, i les humanitats en general, són, des del meu punt de vista, més necessàries que mai.

A la premonitòria antiutopia Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, el supervivent professor Faber, un d’aquells que encara havien llegit llibres abans no fossin prohibits i desplaçats per les pantalles, es lamenta de no haver sabut defensar amb més força la importància d’aquells, de la filosofia, de les humanitats; antídots de l’estupidesa encantada en què viu aquell món futur. Ex-professor universitari, Faber s’entristeix en pensar que, enmig d’un gran divertiment, a poc a poc van deixar passar que intel·lectual esdevingués un insult, que gradualment es deixessin de costat els llibres, fins que, ben cofois, van deixar de llegir.

És a dir, que potser sí, que un dia o altre, si em deixen, potser me’n tornaré, content i il·lusionat, a impartir classes de filosofia, una de les feines més importants i necessàries i, per a mi, més gratificants que mai he fet. Moltes gràcies.