'El que la terra m'ha donat'

És el darrer llibre de Lluís Foix, publicat l’octubre del 2017 a Columna.

Periodista, dels de debò, ha desenvolupat diverses responsabilitats a La Vanguardia, columnista a diferents mitjans de comunicació, fins i tot al Mundo Deportivo. I gairebé etern tertulià. A mi, personalment, m’ha interessat molt més com a narrador de raça. Esplèndid el seu llibre La marinada sempre arriba, de la seva Vall del Corb, i ara amb aquest diàleg amb la terra, la que trepitgem, la que llegim, la que endevinem, la que ens passa per la sang des de la primavera, a l’estiu, a la tardor i a l’hivern.

No he tingut a les mans Aquella porta giratòria, però m’han comentat que podia haver explicat més coses. Potser, en tot cas, s’ha de llegir entre línies. Mai se sap...

Nosaltres, a Andorra, sovint oblidem el que la terra –la petita Andorra– ens ha donat i la quedes d’aquí hem endevinat; o ens han explicat que existia, o alguns han trepitjat algun cop com a simples turistes i molts altres –a Déu gràcies– no pas com a turistes, sinó com a viatgers autèntics. I ben entès que moltes coses que narra Foix jo les he viscut molt des del fred de l’hivern.

No ens hem pas d’enganyar, som terra i som fills de la terra. I la terra canvia, es transmuta, es disfressa –no només, malauradament per la nostra assassina mà– també pel canvi miraculós de les estacions. No en va, Foix en fa una descripció ben acurada, atenent el coloriu, el fred, la calor, el naixement, la mort, l’aïllament a les cases, protegits per la llum o per la foscor. Però això era abans, ara ja no sé quin sentit té la terra, ni les estacions, ni els penellons, ni els peus freds, ni els peücs, ni els llençols gelats o l’aigua calenta o la llar de foc.

Són tantes coses les que ens ha donat la terra! D’entrada, saber comptar el pas del temps. Després, el que és el passat –tot és passat, només existeix ell– perquè el present d’avui, que s’esvaeix com un cop de barrufa, el demà ja serà passat, i el futur només és gràcies a l’existència del passat. I és clar, tot això és un sac de nostàlgies que si hom no vigila pot convertir-se en una reduïda biblioteca de llibres amb fulls en blanc. Cal no oblidar que la nostàlgia –penso jo que és un xic anorreadora– i no ho és pas l’e-nyor, que és el solc de la terra llaurada.

Potser sí que és veritat que el contacte amb la terra ens permetrà conèixer més la veritat. En el que ara diem avui se’ns fa més difícil esbrinar-li la veritat. Cadascú de nosaltres –com que ja gairebé no tenim contacte amb la terra– ens pensem que tenim la veritat, quan la veritat és de tots, de tots. És de les estacions climatològiques que ara també sembla que han perdut el nord. No és un pastís per compartir entre uns quants només. Aquesta és en síntesi aquest llibre excepcionalment ben escrit, i recomano rellegir-lo degut a un pelegrinatge, segons Josep Maria Esquirol, del protagonista i que jo qualifico d’observador existencial.

Penso que a Andorra hauríem de tenir molt present el que la terra ens ha donat en la nostra curta, normal o llarga vida. Una terra aspra i dura de vegades. Terra que hem amagat sovint al cementiri dels elefants, com si ens fes por tenir-la present, i no només, de tant en tant, la volem recordar. Que desagraïts que som, Déu meu! Algun dia quedarà encara algun tros de terra, a casa nostra, per retrobar la soledat? De la solitud no en queda massa tampoc, perquè roman dins nostre, i endinsar-nos en nosaltres mateixos no ens agrada gaire. Oi?

Llibre acaronat el de Foix, a qui sovint se’l coneix només per les col·laboracions i tertúlies. Llàstima, perquè és un gran enorme narrador em sembla, dels que en queden pocs.

Claredat, senzilla, brevetat. Concisió, en síntesi, però plena de creativitat, és a dir, de compromís. Escriptor de tacte, d’oïda, d’ulls, de paladar.

Voldria per acabar citar aquest paràgraf de Lluís Foix referit a la tardor i que diu textualment: “El país queda net i polit després d’una forta llevantada. En cotes baixes es veuen petits gruixos de neu tendra que envia ràfegues dels primers freds. El llevant és un vent precursor de l’hivern que s’atansa. Si les pluges han estat persistents, la saó penetra un o dos pams cap al fons de la terra. És el millor regal per dormir tranquil, pensant que la feina obscura i silenciosa la farà la humitat que ha penetrat l’ambient. Una tardor que s’acomiadi sense pluges generals i generoses és un mal presagi per als que estem pendents de la transformació vigorosa que surt de la terra.”

Llegeixo habitualment els seus anglòfils comentaris a La Vanguardia. Compromís amb les institucions ancestrals de la vella Anglaterra. Em plau, però, molt més aquest El que la terra m’ha donat. Potser perquè jo sóc més mediterrani? Gran llibre, sí se-nyor! I ben actual, per cert.