Activistes globals i abstencionistes domèstics

Perplex, o més bé intrigat pels posicionaments de gent amb la qual interactuo per Internet, fa mesos que intento comprendre alguns del comportaments d’amics, coneguts, saludats (com diu Antoni Morell) a les xarxes socials.

Un dia, la sorpresa és de veure l’amic X revoltat contra les neoliberals reformes del code du travail francès que està fent el president Macron.

Un altre dia, em provoca admiració la senyora andorrana Y, de la qual soc follower, preocupadíssima per la causa dels incendis forestals a Galícia. La Sra. Y fa una tria de notícies en les quals queda demostrat que els incendis del mes d’octubre a Galícia s’han produït pels canvis a l’article 50 de la llei de Montes espanyola. Ni canvi climàtic, ni sequera, el problema és la llei de Montes, la suposada permissivitat de poder edificar en els ter­renys cremats.

Dies després, l’amic Z penja al seu mur vàries notícies sobre la vaga de les empleades de comerç d’una cadena de roba en una província gallega; finalment la vaga es desconvoca i l’empresa accepta les reivindicacions. Prenc nota que els andorrans estan molt sensibilitzats per les condicions laborals de les treballadores gallegues: 15 pagues l’any, festa tots els diumenges, l’empresa haurà de planificar la rotació del personal de manera que els treballadors gaudeixin de descans almenys 18 dissabtes a la tarda, mesures de conciliació familiar, etcètera.

Un altre dia va ser un conegut trol domèstic qui criticava Felipe González per haver regulat (el 1992) les empreses de treball temporal a Espanya. L’amable trol esquerrà –i antifelipista– no necessita cap argument per sustentar la seva crítica; potser les vacances en un iot de González?

No és que no valori molt positivament la preocupació dels feisbuquers i tuitaires casolans pels conflictes mundials i especialment els dels països veïns.

Em desconcerta, això sí, que considerin la seva talaia a l’abric dels problemes i conflictes que es manifesten arreu el món. Així, trobo prodigiós que X, que s’escandalitzava de la reforma del code du travail de Macron, guardi un silenci (còmplice?) amb la reforma de les lleis laborals i sindicals del ministre Espot. Ni un comentari, ni un m’agrada a les notícies sobre les posicions respectives dels grups parlamentaris a la sessió del Consell General d’aquesta setmana en la qual es tractava de l’admissió a tràmit d’una retrògrada contrareforma.

Tampoc la Sra. Y, malgrat que viu a Andorra, no sembla estar gaire preocupada per la política pública de gestió forestal i de prevenció d’incendis al nostre país, ni pel concepte ordenador d’ús del sòl. S’hauria adonat que –aquí– ni tenim una llei forestal, ni una llei de Protecció Civil. Tanmateix, la seva responsabilitat queda satisfeta escampant i multiplicant notícies falses.

No he sabut trobar mai cap comentari de Z sobre les condicions laborals de la botiga andor­rana de la mateixa cadena que la de Pontevedra; ni tampoc em consta que sigui un gran defensor de la causa sindical del ram del comerç andorrà, de la conciliació familiar, del nombre de pagues extres obligatòries i del descans els dissabtes o festius. Cadascú és amo dels seus silencis, diuen.

El trol esquerrà que es permet criticar la regulació espanyola (del 1992!) de les ETT; probablement mai es pronunciarà sobre la desregulació d’aquest sector ni el recurs abusiu que fan empreses privades, públiques i parapúbliques als serveis de les ETT; que sovint no són més que dissimulades cessions de treballadors.

Sembla com si una mena de curtcircuit mental permetés als nostres activistes globals aixecar una barrera hermètica entre l’out i l’in: portes enfora la nostra sensibilitat solidària s’inflama i reclamem la justícia absoluta; portes endins amaguem el cap sota l’ala, estem desmotivats, som uns desafectes de la democràcia social i assumim sense complexos el laissez-faire.

Són la distància i la simplicitat del diagnòstic les causes que motiva unes radicals preses de posició en els conflictes d’altres països? No hi ha també cert sentiment d’impunitat en la valentia de les nostres posicions polítiques internacionals?

Llavors, la proximitat i la complexitat dels problemes de la societat en la qual vivim serien el motiu de la nostra mansuetud política i social a casa?

Potser aquesta aparent incoherència té causes més complexes. Alguns sociòlegs han situat el narcisisme com la característica bàsica de la nostra cultura hipermoderna; el narcisisme seria un mecanisme d’evasió, una manera d’autojustificació psicològica per moblar la vida; una forma de combatre les nostres tensions i ànsies de la vida moderna (Christopher Lasch). El narcisista està més preocupat per la seva aparença que pels seus veritables sentiments; fabricant-se una aparença d’espectador compromès, solidari, de crític al poder (global) que pot anar fent la viu-viu a la seva vida quotidiana, raspallant els poders més immediats, mirant-se el melic, sense interessar-se ni preocupar-se per l’entorn, per les persones més properes que pateixen o per la qualitat de vida. Com diu Julia Kristeva a Les nouvelles maladies de l’âme: adolorits però sense cap remordiment.

És clar que també podria ser un símptoma de prudència, de por a coaccions i repressió social, por als cacics, als banquers, al patró, als clients, al director, als poders fàctics, por als d’aquí no als de Wall Street.

Deixo la conclusió al lector: som solidaris o narcisistes, generosos, prudents o covards?