La tribuna
Parlant de dones eminents
Casos d’oblit i de reconeixement insuficient podrien ser els de moltes de les grans actrius de cinema mut als primers anys del segle XX
Fa uns quants dies, arran d’escoltar la preciosa Sonata per a violí i piano de la compositora i pianista nord-americana Amy Beach, vaig decidir-me a escriure un article que recordés i reivindiqués dones amb talent que, d’una manera poc reconeguda, han contribuït al desenvolupament de l’art del seu temps, de la ciència o del coneixement. Per cert, l’Amy Beach, que jo sàpiga, no té cap parentesc amb la igualment nord-americana Sylvia Beach, la fundadora de l’emblemàtica llibreria Shakespeare and Company l’any 1919, avui situada a la rive gauche de París i que va ser editora de Joyce, entre d’altres personalitats literàries.
El cas d’Amy Beach és un clar exemple del que dic sobre l’injust reconeixement i divulgació de creacions. Dotada d’un talent musical excepcional, Amy Beach va créixer en un entorn confortable i melòman, però això, sorprenentment, li va jugar en contra ja que la mare, també pianista, no li va facilitar les coses. Tampoc la va ajudar casar-se amb un metge 24 anys més gran, que no la va estimular gaire a dedicar-se a la música, especialment al concertisme. De tota manera, aquest problema o, més ben dit, aquesta situació tampoc és exclusiva del gènere femení, hi ha casos d’homes que han patit quelcom similar. Em ve a la memòria el cas del gran compositor austríac Hans Rott, mort als 25 anys i de qui Gustav Mahler va fer grans lloances malgrat la desafortunada experiència que el jove Hans va tenir amb un desconsiderat Brahms.
Casos d’oblit o de reconeixement insuficient podrien ser també els de moltes de les grans actrius del cinema mut als primers anys del segle XX, com ara Mae Marsh, Bebe Daniels, Nita Naldi o Carol Dempster, que van treballar a les ordres dels millors directors de l’època: Griffith, Cecil B. de Mille, Charles Chaplin, etcètera. Igualment n’hi ha en altres disciplines: un dia parlava amb estrelles actuals de l’American Ballet Theatre que no coneixien el gran ballarí i coreògraf Michael Kidd, que durant els anys quaranta va ser solista d’aquesta extraordinària companyia amb seu a Manhattan, i Kidd no és un qualsevol, va ser el coreògraf de grans musicals de Hollywood com Set núvies per a set germans, Hello Dolly o Guys and Dolls, entre molts altres títols memorables.
Sabíeu, per exemple, que una de les dues filles de madame Curie va ser una pianista virtuosa a part d’excel·lent escriptora i periodista? Eve Curie va viure 102 anys i va fer el seu primer concert públic quan en tenia 21; va tocar per tot Europa amb gran èxit. Dissortadament va haver de deixar, com molts altres, una brillant carrera musical a causa de la Segona Guerra Mundial. Val la pena llegir la vida i l’obra de l’Eve, a qui la transcendental figura de la mare –doblement guardonada amb el Nobel– ha deixat en un segon pla.
Per no fer feixuc aquest comentari sobre dones exemplars, em comprometo a anar escrivint peces més individualitzades sobre aquestes figures històriques que, almenys a mi, em criden l’atenció i em serveixen de referent per valorar més encara el seu treball i les aportacions que han fet en els seus respectius dominis. Ja us avanço que m’agradaria parlar d’Ada Lovelace, la filla de Lord Byron, o de les dues germanes Garcia Sitches, aclamades dives franceses d’òpera del segle XIX més conegudes com Pauline Viardot i Maria Malibran. I la llista és llarga.
*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc