Benaurat esquelleig de les muntanyes

El ramat té deler per retornar a la plana quan nota la neu i el fred a les orelles. Abans, em diu el Joan Picas, majoral del Pla d’Anyella, “per Sant Miquel baixaven i així ho hauríem de fer ara”. Ho deia a l’hora de fer un mos, en l’única parada de la jornada de transhumància per retornar el ramat que ha passat l’estiu a muntanya i passarà l’hivern a la plana de Vic. Acabava de portar durant un quart llarg a coll-i-bé, un boc que no podia caminar més i es queixava del tram costerut que hi ha abans d’arribar a coll de Merolla. “Això és senyal de misèria”, donant a entendre que l’estiu passat ha estat molt dolent per la secada i que la pastura que altres anys pot allargar de Sant Miquel fins a darreries de novembre no ha estat suficient per les prop de 700 ovelles i cabres que ara baixen de la muntanya, concretament del pla d’Erols, a tocar de la Pardinella de Gavarrós. Tot i pujar cap a les altures de Rus cada dia, pel grau de Roca Plana, l’herbei no era gras i a l’hora de fer un trajecte de 8 hores, el bestiar, si flaqueja, s’arronsa. Però tot sigui dit, tret d’aquest boc, la resta de ramat tirava a bon pas i, això sí, a mesura que passava per bancals o ribes de cotes més baixes, on l’herba és més llarga, brostaven a gust. I no cal dir en passar vora algun prat o camp, on les darreres, que no van tan encarrilades, se n’hi anaven de dret. Els gossos les en treien al moment i de nou cap al camí ramader, que tantes vegades, durant segles, ha sentit l’esquelleria dels ramats de camí cap a l’estiu a la muntanya o cap a l’hivern al pla. Com devien enyorar la pujada, allà el mes de juny, a passar l’estiu al Pla d’Anyella fins a les darreries d’octubre, que baixaren a Gavarrós. Amb el ramat baixaven l’altre dia també, el cel blau del Pla d’Anyella i l’estelada de les seves nits i encara el goig de petits i grans que s’hi acosten o hi passen a veure el ramat o les vaques i les egües que hi passen l’estiu.

Benaurat esquelleig de les muntanyes, senyal de vida i de país amb gent que hi viu i que hi pastura. Són els darrers batecs –que aguantaran potser encara unes dècades– de la transhumància feta com s’ha fet durant segles. I sol dir-ho, més quan veus amb quines ganes i treball, amb esforç constant, els darrers pastors i amos de ramat pasturen cada estiu als mateixos pasturers on ja peixien les ovelles dels temps prehistòrics i les grans ramades medievals. Una activitat que havia tingut a les muntanyes andorranes gran importància, ja que a l’estiu arribaven ramats de fora per aprofitar l’herba del país d’Andorra, amb els consegüents tractes comercials i report econòmic per a la gent d’aquí. Ens ho ha explicat bé i detalladament l’Albert Pujal en els seus estudis fidedignes publicats els darrers anys; llibres de bon llegir a l’hivern, a la vora del foc.

Fem vots perquè les ramades continuïn donant vida a la muntanya del Pirineu cada estiu. I si pot ser, que tornin a omplir els estius andorrans amb l’esquellada que, com deia l’Esteve Albert poèticament: “De lluny la soleu sentir en el paisatge andorrà, la barrumba del marrà vell; del jove, el barrumbí i el dring dels trucs i dels tivells, de les esquelles que entre els grans cims van escampant el so.” Sentir l’esquelleig del ramat quan passa fent camí, o quan pastura la coma o el serrat, ens és una cura de serenor enmig del brogit que ens encaparra. L’esquelleig ens fa enyorar l’amor i ens fa oblidar el desamor, ens acara al vent que tot ho porta i tot s’ho enduu. Quan el so del ramat es perd clotada enllà, quan el cap del serrat queda només al grat del sol de tarda, notem i ens tiba endins el senyal antic d’una cultura ramadera que ens estimem i que no hauríem de deixar perdre.