L'obra de Darwin 'L'origen de les espècies': què en podem aprendre?

He de dir a qui evoca la figura de Charles Darwin, les seves teories i com revolucionaren el pensament científic universal que no albiri l’esperança de creure que L’origen de les espècies és un llibre extraordinari on trobarà la panacea de tot. En realitat, L’origen de les espècies és un llibre molt àrid. Un llibre de teoria del pensament, és cert, però un llibre àrid; un llibre específicament de biologia amb tota la fredor que representa interpretar els fets de la natura des del punt de vista estricte d’un biòleg i d’interpretar-los amb una objectivitat científica absoluta.

A L’origen de les espècies no es parla de la relació filogenètica entre l’ésser humà i el simi, allò que tant ha popularitzat les idees del naturalista anglès. Sí que Darwin hi rebat el creacionisme i es posiciona a favor de l’evolucionisme, però d’allò que en el seu temps i encara avui dia és motiu principal de polèmica (en alguns països certs sectors han volgut eclipsar les idees científiques modernes en el món educatiu exigint els crucifixos a l’escola pública), la filiació de l’ésser humà amb el grup dels primats, no en fa referència en aquest llibre sinó en una obra ja posterior, L’origen de l’home.

La idea central de L’origen de les espècies i que l’autor reitera al llarg de l’obra és la idea de la lluita per la vida, és a dir, la idea que, a la natura, l’existència és una lluita constant entre els diferents organismes en la qual només sobreviu el més fort o el que presenta les adaptacions que el fan més competitiu. Lluita per la vida i no tant lluita per la supervivència, que vol dir, de fet, lluita per la vida de la vida, ja que a Darwin no li calia fer un ús redundant del terme.

La lluita per la vida com a motor de l’evolució de les espècies. Només els individus que desenvolupen adaptacions fisiològiques i morfològiques que els permetin de continuar obtenint el menjar i esquivar els depredadors sobreviuen i passen a la generació següent. Els individus que no evolucionen prou fisiològicament i morfològica o que s’atrofien, deixen de ser competitius i són exterminats. La lluita pot ser interespecífica, entre espècies diferents, o intraespecífica, entre exemplars de la mateixa espècie.

I quina importància dona Darwin en el seu llibre a la reproducció com a mecanisme de selecció natural? Al meu parer, ben poca. En tot cas, li atorga una importància subsidiària. Una vegada només han quedat els individus que han superat la lluita per la vida, el romanent d’éssers queda disponible per a la reproducció. Per Darwin, la reproducció arriba de manera espontània, quan els individus menys competitius han estat ja exterminats i només queden uns quants exemplars que forçosament han d’omplir el calaix de la continuïtat evolutiva.

Els plantejaments de Darwin no són ecologia; la ciència ecològica entesa com a ciència de l’hàbitat la crearan els seus seguidors (Ernst Haeckel). Darwin no analitza les relacions de l’ésser viu amb el medi en què es troba. Parla simplement d’organismes que s’esforcen per sobreviure en una lluita constant dels uns amb els altres, per menjar i no ser menjats.

No obstant això, encara que a L’origen de les espècies Darwin es referís essencialment a la lluita per la vida entesa com una lluita entre organismes, és molt probable que el concepte tingués en el naturalista britànic un sentit bàsicament metafòric, i que ell prengués també en consideració que pot haver-hi lluites dels éssers vius amb el medi físic i fins tot adaptacions a condicions canviants d’aquest medi, per exemple en cas de crisi climàtica (lluita dels individus contra la sequera, contra el fred...).

Darwin representa un punt de vista diferent a les idees del geògraf i naturalista alemany Alexander von Humboldt, qui, en una línia de pensament influïda per l’enciclopedisme i mogut pel propòsit de construir una cosmologia, pretenia copsar l’ordre, l’harmonia que, dins unes lleis universals que regeixen el funcionament i l’organització generals de la naturalesa, ha de vincular tots els elements que conformen aquesta. A Darwin, no hi ha res d’això. La lluita per la vida està per sobre de l’harmonia. La lluita per la vida no és una resposta a la recerca d’uns equilibris, sinó que cada individu, cada espècie, lluita per desfer-se dels enemics en un simple comportament oportunista, i això al marge que aquest oportunisme pugui conduir a desajustos en la natura.

L’obra de Humboldt Cosmos és una obra exuberant en idees i en la qual el seu autor entronitza a l’estatus d’un ens dotat de la màxima perfecció i bellesa la globalitat de la naturalesa amb les seves connexions harmòniques. Darwin, en canvi, despulla aquesta naturalesa de qualsevol atribut estètic i de perfecció; l’observa com una realitat en mutació constant on els organismes vius progressen a partir de comportaments oportunistes; d’una manera freda amb la visió parca que representa interpretar l’evolució dels éssers vivents en els termes d’un drama sòrdid, el drama de la vida i la mort que suposa lluitar per continuar existint.