Sobre el patrimoni cultural

Llegeixo detingudament l’entrevista que la periodista Alba Doral fa al tresorer de l’Associació Professional d’Arqueòlegs i Historiadors d’Andorra (Apaha), l’arqueòleg Gerard Remolins, publicada en aquest diari el dia 1 de desembre. Pel titular destacat de l’entrevista, que diu: “Qui fa intrusisme primer és l’administració pública”, constato que l’amic Gerard Remolins continua enfocant a l’administració del Govern d’Andorra, en aquest cas, el ministeri de Cultura, per tal de parlar de les mancances o deficiències que segons ell recauen en els serveis tècnics de patrimoni. Amb ell, a qui considero amic i company de recerca arqueològica, i bon professional en aquest ram, n’hem parlat sovint sobre aquesta visió seva en particular i més després de l’episodi de la ja famosa destral falsa de Juberri, que tanta polseguera i tinta va fer córrer la primavera d’aquest any. Que des del ministeri de Cultura s’adquirís dita destral, que era venuda en un portal d’Internet, anunciada com a destral provinent del jaciment neolític de Juberri, ell ho considerava un demèrit per part dels tècnics, els quals, segons ell, haurien hagut de veure que era una destral falsa, com ho van cor­roborar els estudis pericials posteriors a la seva adquisició. Havia passat com passa tantes vegades en el món virtual de compravenda fet per Internet, que allò que veus a la pantalla no acaba de ser ben bé com pensaves que era quan ho tens a les mans. I quan et donen gat per llebre la sensació d’engany o que t’han pres el pèl porta més d’una enrabiada. En qualsevol cas, i al Gerard Remolins li ho he comentat en privat, la compra que va fer el ministeri de Cultura no ha de veure’s com un fet de desprestigi cap als responsables tècnics, que prou devien quedar decebuts en tenir la destral ja pagada a les mans –a un preu mòdic d’encara no 50 euros– i arribar a veure que no era una destral autèntica del neolític. El zel del ministeri per fer-se amb la destral oferta a Internet s’entén per l’obligació que per llei té l’administració competent en patrimoni cultural de vetllar per recuperar els elements patrimonials andorrans. És una norma així entesa en l’àmbit internacional que recau en el propi concepte de patrimoni comú d’un país o territori concret, és a dir, que pertany a tots i per això el paraigua de l’administració l’ha de salvaguardar.

En l’entrevista al tresorer de la recent creada Associació Professional d’Arqueòlegs i Historiadors d’Andorra hi afloren precisament algunes referències a l’administració i als tècnics de l’administració, com ara “l’intrusisme” que el Gerard Remolins opina que fa el Govern, quan aplica el reglament d’arqueologia del 2009, que determina la logística en cas que aparegui un jaciment en el transcurs d’unes obres. Segon el reglament, és el Govern qui posarà els seus tècnics a valorar i intervenir, i això Remolins ho veu com un intrusisme, que perjudica els arqueòlegs professionals andorrans, d’aquí el país, que com és el seu cas ofereixen els serveis a través d’una empresa. Més endavant, reclama una major atenció del Govern cap als historiadors i arqueòlegs: “Cultura ens hauria de tenir en compte per exemple al consell assessor de Patrimoni, on l’àmbit d’arqueologia i història recau en tècnics de l’administració i, per tant, és de dubtosa independència.”

Sobre el patrimoni cultural hi ha, aquí a Andorra i arreu, tot un seguit de legislacions, normes, reglaments i pràctiques establertes que fan complicades i carregoses moltes de les actuacions que, a l’hora d’estudiar, protegir i salvaguardar el patrimoni, s’han d’activar. Només cal que mirem el patamoll jurídic i administratiu al qual han anat a parar les obres artístiques del monestir de Sixena, de rabiosa actualitat, per fer-nos-en una idea. Però per les mides de país, Andorra encara és una mica més singular, i el “tots ens coneixem” pot resultar un roc a la sabata a l’hora d’encarar els afers. Només amb un respecte mutu entre els professionals dedicats al patrimoni, treballin o no a l’administració, i sense dubtar ni uns ni altres de la independència i professionalitat de tots en conjunt, la gestió del patrimoni cultural andorrà comú pot esdevenir un potencial de futur en el qual doni gust estudiar i treballar.