S'esvaeixen, avui, els grisos?

Sempre m’han astorat els negres i els blancs, absoluts, totèmics, siguin símbols de mort o de vida. De virtut (aparent o real) o de dol. Sempre he preferit el procés inductiu –de baix a dalt– que no pas el deductiu –de dalt a baix–. Sempre m’han esperonat els colors barrejats. I, ja des de petit, sempre m’acostava més als teòricament dolents –els indis– que als representants de la llei –els cowboys i/o els xèrifs–, en els nombrosos Westerns que ja de ben jove vaig veure al cinema. Per això, molt sovint, sortia del cinema un xic entristit perquè els meus, els indis, gairebé sempre sortien malparats. Els blancs eren els bons i els indígenes, als que els havien robat les terres de l’Oest, els salvatges.

És a dir, el blanc i el negre. I durant el caminar de la vida vaig anar descobrint que el maniqueisme, tot és blanc o tot és negre, era fals, pura publicitat per arrenglerar les masses. Que la realitat de l’ésser humà era molt més complexa, que dominava més el gris o el blau que els colors rodons. Bé que també existia el bé i el mal, si no, com és possible la violació sistemàtica de la vida física o moral d’un home contra un altre, o dels camps d’extermini d’abans i d’ara? Hi ha gent rodonament dolenta o bona? Semblaria que sí, en cas contrari, no entenc res... I vostès, sí?

Sí, ens tornem taxatius! I penso que només es pot ser dogmàtic quan està en joc la vida física o la moral. Però també cal fugir del relativisme, certament. Com de la neutralitat i de l’asèpsia. Però, en tot cas, el dubte cartesià, em sembla, sempre que no es titubegi del respecte per la persona humana, és la clau de volta de tot sistema filosòfic, moral, cultural, polític.

El que succeeix, sovint, en la vida de cada dia, és que ens trobem amb els que es creuen més intel·ligents que ningú, i aquests, com diria Valentí Puig, “no són de fiar”. No són forts. Un llest, un de molt llest, és més fort, però tampoc “te’n pots fiar”. Un intel·ligent llest ja és una altra cosa. Això o un beneit que sàpiga obeir. Aquesta mena de classificació es troba a tots els nivells de la vida, però en la classe política professional és on més prolifera.

Quan parlo de grisos no em refereixo pas als grisos de l’època franquista a Espanya, imagino que ha quedat ben palès. Em refereixo a la textura del pensament –lluny això, sí, de qualsevol relativisme o incoherència– que hauria de ser sempre acurada i rigorosa i, per tant, allunyada de qualsevol temptació de maniqueisme absolutista. A l’àrea del pensament –polític, moral, cultural– no hi ha d’haver murs, ni carenes infranquejables, excepte la vida de la persona humana, lliure, justa i equitativa. La persona humana individualment i comunitàriament considerada.

Jo sempre he cregut que, a Andorra, més enllà de la lliure ideologia de cadascú, aquesta fita inqüestionable de la persona humana com a finalitat de qualsevol política, com a petit laboratori que som, encara la podem aconseguir, per part de l’administració sigui governamental, sigui comunal. I no posar la persona com a element de pacte, sinó com a finalitat única i exclusiva i, per tant, fugint de qualsevol banalitat del mal –Arent, dixit– o de banalitat del bé, pura candidesa.

Jo no seré mai gris o blau, en temes com la violència física o psicològica, o en la pena de mort. En això soc totalment maniqueu. Soc absolutament categòric. En la resta, la intel·ligència, la comprensió, formen part del calidoscopi, sempre canviant de figura, segons el maneig de les mans, excepte la coherència en els principis com són la lleialtat i l’afany per aconseguir el bé comú.