Suïcidi polític liberal incomprensible

És molt possible que les meves limitacions intel·lectuals m’impedeixin veure el bosc més enllà de l’arbre. Ho reconec. Només veig l’arbre. Un roure ben ample on Liberals d’Andorra acaba d’estampar voluntàriament el cotxe. Ha provocat sense motiu aparent un accident del qual ja veurem si en surt viu políticament. Els gallardistes acaben de cometre l’acte polític més genial de la història d’aquest país o el més estúpid. Jo, ho admeto, després de donar-hi moltes voltes durant els mesos que dura aquesta mascarada, m’he perdut.

Atenció a la jugada. Han nomenat Jordi Gallardo candidat. Sembla un polític més o menys preparat però que fins ara no ha demostrat la més mínima tirada electoral. No ha estat mai cap de llista, però en els projectes als quals ha donat suport com a cara visible i màxim responsable (les parroquials i comunals a Andorra la Vella) el resultat no només ha estat dolent, sinó que fins i tot ha vorejat el desastre. Recorden el pacte amb Minguillón de les últimes comunals? Potser és un gran candidat, però a hores d’ara no hi ha ni un sol indici per sustentar aquesta projecció.

El nomenament, a més, ha estat una provocació a la cara d’Unió Laurediana, de Josep Pintat, de Ciutadans Compromesos i (opinió personal) de David Baró. Perquè si els liberals volen anar sols a les eleccions tenen tot el dret del món a elegir el candidat sense deixar participar d’altres en el procés. Però si la intenció (se suposa) és concórrer en coalició amb UL i CC el mínim és consensuar qui serà el cap de llista. Perquè serà també l’aspirant a cap de Govern de la resta. La sensació ha estat que els gallardistes han optat per xulejar uns i altres com si no els necessitessin per a res. No ho entenc.

A més a més, i reconec la paradoxa, els pesos pesants en aquesta coalició, en l’àmbit electoral, són els lauredians i els massanencs. Liberals d’Andorra té vuit consellers. Els números canten. Sant Julià aporta tres consellers (dos de la parroquial i un de la nacional pels vots lauredians a Ld’A) i la Massana, tres més (gairebé la mateixa fórmula). Evidentment no és matemàtic, però deixem-ho en tres (UL), tres (CC) i dos (Ld’A). Perquè aquest càlcul no vol valorar que va ser Pintat qui va propiciar la formació dels diferents comitès liberals. Pintat va saltar a l’arena política utilitzant una marca preexistent que se li acomoda. Però si hagués volgut crear un partit conservador i hagués competit amb un Ld’A liderat per Gallardo, quina seria ara la principal força de l’oposició?

I quin és el panorama? O algun mag de la política té una sorpresa ben gran amagada al barret de copa o els liberals passaran de tenir perspectives de ser alternativa de Govern a una travessia pel desert. El mag és Amadeu Rossell i el cop d’efecte és un pacte a les territorials amb Jaume Bartumeu i SDP? (1) Pactar amb el principal enemic històric dels liberals fins i tot pot fer-te perdre vots entre els teus, (2) la gent entendrà que si dos partits que eternament s’han declarat oposats ideològicament i passen a anar junts només pot ser per ambició pura de cadira i (3) Bartumeu i SDP són, a dia d’avui, tres i el corneta (amb tot el carinyo per al Víctor i el Delfí, que me’ls aprecio molt).

Gallardo necessitarà Déu i ajuda per fer llistes. Sant Julià i la Massana deixem-les estar, a menys que vagin a fer candidatures de xaranga. A Canillo ni en tenien ni en tindran. I no m’estendre més en els motius. Mereixen un article exclusiu. Tindran greus problemes per fer-ne a Ordino on, a més, la vacil·lada a massanencs i lauredians ha caigut fatal. Deuen tenir tanta poca visió política com jo, perquè tampoc ho entenen. Els queda Encamp, Escaldes i Andorra la Vella. En aquestes tres parròquies ja no eren favorits ni de lluny abans del trencament. Tot apunta a travessia pel desert amb tota una sèrie d’afiliats i comitès parroquials fent de Mourinhos i repetint cada cinc minuts als gallardistes allò del “per què? Per què?”

El conill del barret de copa és una bomba amagada? Quelcom que posi el Govern contra les cordes? L’únic que se m’acut és una sentència d’absolució al primer judici de BPA. No ho sé.

Unió Laurediana i Ciutadans Compromesos, en canvi, tenen totes les opcions obertes. És l’as a la màniga de tenir gairebé garantida la pròpia territorial. (1) Poden anar amb els demòcrates en coalició plena perquè els rebran amb els braços oberts. (2) Poden donar suport a DA a la nacional i que UL i CC facin llista pròpia a les seves territorials. Com ja passava abans amb UL, després els consellers parroquials s’integren a la majoria al Consell. (3) S’emboliquen la manta al cap i fan una agrupació tipus l’antiga Canillo-la Massana, s’atrinxeren amb cinc o sis consellers i possiblement siguin el primer partit de l’oposició. (4) I aquesta es pot anar veient aviat. Donen un cop de puny a la taula i creen un nou partit per atreure simpatitzants d’ideologia liberal i fan un forcing als gallardistes. Anar a un partit que té cinc o sis consellers de sortida (i aquí pot entrar David Baró, continuar Josep Pintat o un tercer...) quan Ld’A ha descavalcat del cavall guanyador no és tan desgavellat.

I el meu dubte principal se centra a saber qui hi ha darrere. El rumor respecte que és Marc Forné qui ha donat el suport polític podria ser bo. No ho sé. Dubto que els gallardistes s’atrevissin a xulejar massanencs i lauredians sense un tòtem darrere. Però qui posa la pasta per a tot això? Ahir em va dir algú que tot és simple perquè obvio un element clau. “Follow the money”, em va dir, i ho entendràs tot.