La neu i tantes coses més

Pugen a corrua feta ja a migdia de divendres i a primera hora de la tarda. La destinació és Andorra, com passa cada cap de setmana i durant els ponts festius generosos com el de la passada Puríssima. La neu hi fa molt, en aquest moviment de gent des de Barcelona i altres ciutats grans, com Saragossa i Madrid. La neu, les primeres nevades que a finals de novembre per un general han de començar a caure en un hivern habitual, fa de reclam turístic i mou les ganes d’anar cap a la muntanya a esquiar i a notar el fred. Aquest fenomen turístic succeeix arreu del Pirineu, i allà on hi ha estacions d’esquí s’hi concentren els turistes per passar-hi el cap de setmana o uns quants dies dels ponts de les vacances de Nadal, Cap d’Any i Reis. Es tracta d’una popularització de l’esquí que arrenca els anys seixanta i setanta i es manté en un progressiu creixement fins avui en dia. Mig segle llarg, seixanta anys ja, pel que fa a les pistes andorranes de Grau Roig i també mig segle complert per les pistes araneses de Baqueria-Beret. Sense oblidar la pionera estació cerdana de la Molina, que gràcies a l’arribada del tren des de Barcelona va acostar els primers esquiadors ja fa més de vuitanta anys, amb una pràctica de l’esquí lliure, sense cap instal·lació, fins que l’any 1943, quinze anys abans que ho fes el Viladomat a Grau Roig, instal·laren el primer remuntador a la Molina.

Els trets característics de cada estació d’esquí, i els atractius que els envolten, són ben diferents arreu de la serralada pirinenca. Els condicionants geogràfics, la major abundància o no de neu i la disponibilitat d’allotjament proper a les pistes, comporten una oferta millor per als turistes esquiadors. En aquest sentit, les pistes andorranes excel·leixen per sobre de totes les de la resta de Pirineu. La singularitat de ser un Estat i el creixement econòmic dels darrers cinquanta anys, fan del Principat d’Andorra un destí preferit per a mils i mils de turistes, hivern rere hivern, que arriben amb la certesa que la seva estada serà plena hora a hora i no tindran temps per a l’avorriment. Enlloc trobaran una disposició de les pistes i un accés que alhora permet veure el país, apamar-lo de cap a cap. Enlloc disposaran d’una tria de pistes tan a prop unes d’altres i amb uns gruixos de neu bona i ben mantinguda. Enlloc gaudiran de tants dies de sol, com si en són mancades les pistes on la influència del clima atlàntic arriba, com ara les araneses o les aragoneses. Enlloc se’ls oferirà, després de l’esquiada, una tarda per passejar, per comprar, per anar al cinema, per banyar-se en aigües caldes fins a mitjanit, per sopar i per allotjar-se en l’hotel que més els agradi i convingui.

Mantenir la qualitat actual del turisme d’hivern és un repte molt exigent que totes les administracions andorranes han de posar-se entre cella i cella. I que les paraules no ens enganyin: quan parlem de qualitat del turisme no ens referim a l’anomenat “turisme de qualitat”, que sembla que només vol dir apostar per un turista carregat de diners. Seria, aquesta aposta que massa sovint esventen els departaments de Turisme quan fan la carta als Reis, un risc i una aventura d’incerta acció positiva en l’economia andorrana. Més val mantenir una oferta de prou bona qualitat, dirigida a un gruix de turistes de mitjana i alta capacitat econòmica, que pretendre un turisme d’elit de per si escàs i capriciós pel que fa a les rutines. Les corrues de cotxes i autocars que arriben la tarda de divendres i dissabte i diumenge, signifiquen una vitalitat econòmica que s’ha de mantenir faci un hivern de neu o no. Curiosament, l’altre dia em comentava un empresari que aquest llarg pont de la Puríssima hi ha hagut gent a les pistes, però que encara n’hi ha hagut més passejant per baix a Escaldes i Andorra. Això deu voler dir que a banda de la neu, l’atractiu de venir a Andorra compta amb els altres components de comerç, culturals i lúdics a l’hora de decidir de venir cap aquí o anar cap a un altre costat. És la singularitat de la neu andorrana, de la neu i tantes coses més.