Europa, en un principi d'un altre fi?

Quant fa, cinquanta anys? Seixanta? Llavors, en sentir des de Catalunya parlar de la democràcia que es gaudia a altres països era com endinsar-se plaentment en l’extravagància dels relats de qualsevol aventurer. Només podies vaguejar en una alenada d’il·lusions. Què hi hauria de veritat? I de mentida? A hores d’ara, un bon bocí de la vida ha passat i soc rebec a creure en absolutes i honrades llibertats.

La ignorància dels pobles són part de la força del poder. També la submissió del poble és conseqüència directa de les intencionalitats de bona soca o malignes que pot tenir el poder. I el poder és just? I la democràcia, ho és, tal com volen que s’assumeixi? Al capdavall, també és poder.

En néixer i créixer en un país de base aparentment democràtica, hom està poc forçat a haver de trobar un nivell superior de llibertat, com ho està qui viu en un país dictatorial, malgrat que alguns consentiments a les mateixes imposicions, sota un règim o un altre es recepcionin i es valorin de manera diferent, quan moltes objectives finalitats pràcticament són idèntiques.

Vull tornar a insistir amb el concassar vigent sistema democràtic, governat per algunes mentalitats que encara no han superat llurs herències reprimidores, ni la seva genètica bel·licista, i que irremissiblement ens cal engolir per obligació, en una Europa de fira i completament desigual, mínimament amb dobles concentracions de competències i comandaments. Com si la riquesa sobreeixís per les finestres obertes de bat a bat de les nacions, i que de manera incomprensible no es desborda cap rastellera de fallides.

Una Europa de les nacions que es vanagloria del que creu que és, que proclama i que no té, desentenent-se molt bé d’algunes fingides virtuts quan més li convé. Una Europa de tap i carbassa, enfoscada a recollir els esquifits fruits d’una frustrada globalització malencaminada des del seu inici. A més, amb una manca de respecte als pobles, a les llengües i les cultures.

Aquest il·lògic i marginal viarany de recerca únicament per a profits individualitzats, ja siguin polítics, ja siguin comercials, desgavellat i poc identificat, si ja no hi és, se’n va devers a les catacumbes dels arxius per oblidar.

El meu professor de solfeig i el de guitarra clàssica també deien que un bon director d’orquestra pot aconseguir grans resultats davant d’un mediocre equip de músics, però que un mal director ensorrarà la millor orquestra.

“La diferència entre un polític i un home d’Estat és que mentre que el primer pensa en les pròximes eleccions, el segon ho fa en la pròxima generació”, James F. Clarke.

Per tal com Clarke sentencia amb la seva opinió, no estarà Europa en una abundància de lil·liputencs polítics i mancada d’homes i dones d’Estat? Dit d’una altra manera, de bons directors?