El teu Nadal, Oriol

Estimat Oriol. Començo així perquè són les dues paraules presents en la veu i el pensament de tots els que t’hem conegut i tingut la sort de poder compartir amb tu les inquietuds per la història i la vida de Cerdanya. Ens ho repetim aquests dies i t’ho diu la Sara, la teva Sara, estimat Oriol. Junts heu estat la Sara i l’Oriol, i quan, fos a Cerdanya o en algun altre indret de les comarques veïnes, teníem intenció d’engegar un projecte sobre aquell territori o volíem trobar-nos la colla d’amics i companys, sempre hi havia qui deia: ho hem de dir a la Sara i a l’Oriol. I vosaltres, sempre, hi veníeu, hi éreu, com encara hi sou. Ens costa saber que la teva veu i el teu somriure ha marxat embolcallat amb el silenci de la muntanya, i amb aquesta llum hivernenca del Nadal reviscut. Aquest Nadal serà el teu Nadal, Oriol, i en el caliu i en la passejada de mitja tarda, en l’horitzó t’hi sabrem.

Recordo ben bé encara el dia en què ens vam conèixer. D’això en fa vint-i-dos anys. L’Isidre Domenjó, tècnic de cultura del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, us va fer cridar per anar a veure les restes del priorat de Santa Maria de Costoja, a la vall de Castellbò, ja que volíem engegar les jornades dels Càtars i representar l’obra Cercamon i es va valorar la possibilitat d’excavar la nau de l’església. Vau baixar de Puigcerdà la Sara, tu i el Jordi Campillo, amb qui tantes tasques arqueològiques també has viscut. Tots ratllàvem la trentena i ens movia l’empenta i la il·lusió que, passats els anys, malgrat les tombarelles i les sotragades de la vida, encara tenim. Aquell dia, a Costoja, vaig pensar: quina sort que tinguem, ben a prop, arqueòlegs amb ganes i enteniment. En aquella època remenàveu, com dic jo, el castell de Llívia i aviat remenaríeu altres jaciments puntals de l’arqueologia cerdana i catalana. Excavacions que amb el pas dels anys són importants nuclis d’estudi i camps de treball i aprenentatge per als universitaris: el jaciment paleolític de Montlleó, amb el Xavier Mangado al capdavant; el poblat ibèric del Castellot de Bolvir, amb el Jordi Morera i l’Oriol Olesti marcant el pas; el jaciment del Tossal de Baltarga, amb el Joan Oller obirant temps antics cada estiu i el fòrum romà de Llívia, amb el Jordi Guàrdia i el Cèsar Carreras i ben recentment, encara el jaciment del tossal de la Roureda, gairebé per estrenar. En totes aquestes empreses, tu Oriol has fet saltar l’espurna de la pedra foguera que, com a la prehistòria, ha fet encendre l’esca i ha encès la flama que escalfa, fa braser i manté el caliu. I encara, la Sara i tu, heu fet costat a altres arqueòlegs, historiadors i estudiosos de Cerdanya, que senten la teva partida molt endins: el Pere Campmajó i la Christine Rendu, indefallents sempre i savis i humils. I el Denis Crabol i l’Oriol Achon i la Júlia Miquel i el Joan Ferrer i l’Andreu Balent i el Jean-Louis Blanchon i la Mia Botey i el Salvador Vigo i el Joan Pous i l’Alfred Pérez Bastardas i el Sebastià Bosom i l’Erola Simon i l’Enric Quílez i més enllà el Jean Guilaine i el Joan Abelanet i l’enyorat Pere Canturri.

El darrer cop que ens vam veure, fa un mes i mig, vam sopar amb la Sara i tu i el Climent Miró, a La Llesca, on tants dinars i estones hem compartit amb motiu de les jornades culturals o conferències al Museu Cerdà, el teu museu, que tantes alegries i alguna que altra desil·lusió t’ha portat. El teu Museu Oriol, ho dic així, perquè el Museu Cerdà de Puigcerdà no seria, no tindria cos i ànima, sense la teva constant implicació, treball i, malgrat tot, el tirar endavant. Tots sabem que el Museu t’ha fet patir, però pots estar ben segur que hi deixes amb lletres ben visibles, la teva professionalitat, el teu tarannà humà i proper i el teu bon record. En sentides paraules de la Sara: “L’Oriol va escollir la Cerdanya, però per la seva capacitat intel·lectual i de treball podria haver optat a algunes de les nostres universitats. Però ell va escollir la Cerdanya. De petit venien amb els pares i els avis a estiuejar a Bellver de Cerdanya, i jugant al carrer es va enamorar de la terra i la seva gent. Cerdanya va ser la seva opció de vida i fer-hi un equipament a la capital de la comarca que expliqués la meravellosa història, natura i gent cerdana la seva lluita. Al Museu Cerdà s’hi ha deixat la pell.”

Oriol: ens quedaven tantes coses per fer! Havíem d’anar a amidar el menhir de Targasona i hi anirem!, amb la Sara i la colla, per tu i hi seràs. Amb la Sofia Garçon, la teva estimada cosineta, la tironeta, t’havíem de portar a veure la gran pica antiga d’allà sobre Queixans, perquè ella volia la teva opinió: “si ho diu l’Oriol, és així, i punt”, i jo a callar. I retornar i retornar al Puig d’Oca, on et recordo, a doll i amb tot detall, palplantats al bell mig de la plana, explicant-me la Cerdanya dels romans. I a sobre el vostre niu de Ger, a sobre Saga, cap a Niula, ullant gravats antics a la pell de les roques que el sol de tarda daura. Oriol, ja no et podré trucar al capvespre i dir-te: “he trobat allò, ves-hi demà al matí” o, com amb la pedra esculpida de l’església de Meranges, l’any passat, que us hi vaig fer pujar a corre-cuita a hora foscant.

Aquest estiu, en tornant jo de passar uns dies a Menorca, tot parlant de jaciments de l’illa i de la seva bonior, em vas dir: “jo somio poder-me jubilar i anar a viure i fer d’arqueòlegs a Menorca”. En certa manera ho faràs Oriol. Ho farà la Sara, amb qui et veig, junt amb l’Aran, asseguts al llonc de la platja estimant-vos i assaborint un cap-al-tard a la costa menorquina.