Heretar, inventar o reinventar

Una cosa és haver-ho mamat des de ben menut, i per tant haver-ne fet pròpia carn i recordar-ho per sempre més. És a dir, haver-ho heretat de manera natural, gairebé sense adonar-se’n i repetir-ho d’any en any com una mena de ritu que ningú o no gosava o ni tan sols li passava pel cap dubtant-ne un bri.

Això és el què ens ha succeït a moltes generacions a Andorra i arreu dels pobles del costat, entorn de les festes dels Nadal.

Després arribà el desgavell consumista dins i fora, es copiaren models forans, tant en la litúrgia festivalera com en la gastronomia i els horaris pertinents, i el món nostre es capgirà.

Es posaren de moda els àpats d’empresa, els sopars de Nadal (quan aquí es celebrava només l’àpat del migdia del dia 25), i es reservaven els canelons per al dia de Sant Esteve.

I es començaren a copiar i copiar –i ara, novament amb les festes a l’americana (les bruixes, els Fridays)– els models urbanites per a ser més competitius i ampliar les ofertes en un país eminentment turístic.

Però ensems ha ressorgit la nostàlgia de les celebracions que formaren part del costumari Amades com una mena d ecementiri d’elefants, i es tornen a reinventar o a inventar de nou tradicions que semblaven haver-se esvaït després de la trompada del torb globalitzador.

Ara es refà –bé o malament, tant se val– algunes tradicions d’abans, durant un temps oblidades, conseqüència moltes de la senzillesa i la pobresa digna, amb noves realitats imposades o inventades ex novo, sense cap tipus d’arrel en la identitat andor­rana –si encara aquesta existeix.

Àpats, regals (Pare Noel, tió, Reixos), repetits i com més millor. Però és clar, tot aquest pastís deixa cert ànim d’embafament. Segurament perquè ja ens queden poques coses heretades i moltes de noves (inventades o reinventades) que no han passat suficientment pel porgador del temps. I fa que tot plegat, més enllà que per a molts emigrants els serveixi per retrobar les seves arrels autèntiques i totalment legítimes de les que han sortit per venir a treballar a Andorra, a molts ens cova certa nostàlgia i intentem fer-ho tot: el nou i el vell, el vell i el nou. Una confusió i unes festes cada cop més feixugues, amb molt Holywood, i molt poca, poquíssima identitat. És un tema d’heretament? Possiblement és una cursa amb certa follia cap endavant; la incertesa també s’ha apoderat de les celebracions. Com que cada dia és ja una festa, les tradicionals les hem de convertir en superfestes, vaja. Però en aquests mots no voldria oblidar pas totes les persones que aquests dies almenys estan més ateses que en altres. I a l’inrevés, tampoc deixo de pensar en totes les soledats no compartides. Com sempre ha succeït, per altra part. Però avui, ho sabem més. En tot cas, Nadal de pau i d’esperança contra tota esperança.

Com diu Joan Margarit en el seu darrer llibre Un hivern fascinant: “Desesperadament, busco que res //, del que he estimat es perdi”. Això és l’heretament.