Que sigui un millor any

Acabarem aquest 2017 amb un rau-rau col·lectiu motivat per la política catalana i en menor mesura, l’andorrana. Si a Andorra hi ha hagut moviments i esportellaments en la banda dels liberals, motivats pel relleu generacional i per les acostumades tensions entre capelletes o cenacles familiars, a Catalunya els camins de la política han sofert i han rebut com si una gran patacada d’aigua hagués arrossegat en turbinada el vial: esvorancs, forats i mossegades als marges, cantals al bell mig del pas, esllavissades, còrrecs i xaragalls. Passada la pedregada, les aigües rovinoses, barreja de fang, de fullaraca i de branquillons trinxats per la tronada, sembla que haurien de recuperar la nitidesa i les veuríem cristal·lines. Però no ho podem dir encara, en espera de la formació del nou govern de la Generalitat, que sortirà després de constituir-se el Parlament de Catalunya, amb la incertesa provocada pels diputats electes que són a la presó i els que són refugiats a Bèlgica. Només podem desitjar que en resulti de tot plegat una entesa profitosa i democràtica i que el desvelament provocat i els anhels i les il·lusions de tanta gent valguin per tenir un millor futur, governi qui governi.

Començarem el 2018 amb neu, que sempre és benvinguda. La secada del 2017 ha estat de les que deixen marca als boscos i les pastures, amb les afectacions que, a vegades de forma poc visible, comporten. Si ja arrenquem amb neu, les ganes i les possibilitats que sigui un millor any el 2018 les podrem tenir, pensant en la dita i ara que és temps de recordança cap als que no hi són, recordant les paraules i les glosses que feia el Rossend Marsol, el Sícoris, ja fos a la ràdio o en els seus articles. D’ell escoltàvem i encara li sentim la veu: “i com sigui que en el transcórrer l’hivern, la neu d’aquestes festes nadalenques ha caigut generosa, i com diu la dita: any de neus any de béns, esperem per a l’andorrana terra un any ple de prosperitat i de fruits”. Ai, el Sícoris, com el recordem a vegades! Ara a l’hivern, quan passem per les comalades d’Artesa de Segre i de Cubells, que fou la seva terra nadiua, la veu del Sícoris, que és la veu del Segre, com una ondina, ens rega els records en la memòria. Si fa sol, els sembrats tot just puntejant de verd ens parlen de la vida amagada, que sempre hi és. Si hi dorm la boira, la línia de la carretera es fa més viva i ens recorda que la vida de per si és el camí, que el caminar és la vida.

Que sigui un millor any el que anem a encetar. Que ens porti serenor d’esperit, assolida quan el cor i el cap compassen els seus batecs i el seus pensaments. Que ens porti benvolences, bonior, bona entesa i delit de convivència, d’amistat. De res ens serveixen els fils reals i imaginaris de les tecnologies de la comunicació, si en aquesta no hi preval la paraula dita i escoltada, més que la frase o l’acudit. Com tan encertadament va dir l’enyorat mossèn Josep Maria Ballarín, “si no sabem escoltar, tot s’escapa pel forat del soroll”. I es fa el silenci, diríem, que és la part més amargant de la relació entre les persones, entre els humans. El silenci que colpeix la solitud. Per això ens cal saber alçar els ulls de la pantalleta del telèfon i parar bé les oïdes per veure la mirada del qui ens parla al davant. Ens cal desfer- nos del lligall de cables i antenes que, en certa manera, ens empresonen, mentre, feliços i contents, ens sembla que tenim la llibertat parada a taula i abundant, quan de fet, la realitat és que roseguem un crostó de pa.

En qualsevol cas, que acabi de passar l’any 2017 de la manera més bona possible i que el 2018 ens arribi millor per a cadascú de nosaltres i per a la resta de món.