Any amb flaire electoral

Amb un partit liberal trencat i una esquerra relativa sense reagrupar, les condicions són òptimes perquè el cap de Govern s’inclini per avançar les eleccions generals aquest any que comença, convençut de l’avantatge per a l’actual força majoritària.

Recentment, Antoni Martí es va declarar, d’una banda, partidari de retardar l’edat de la jubilació “però no en aquesta legislatura”. Atesa la urgència de la reforma del sistema per fer-lo viable, semblaria lògic liquidar un període on sembla que es pugui fer ben poc més del que s’ha fet, amb una excepció notable que esmentarem més endavant. Si la política, i sobretot l’electoralisme, tinguessin una lògica diferent de deixar les accions impopulars, tot i que imprescindibles, a qui vingui després.

I així va constatar el president de l’executiu: “n’hi ha que ja estan en campanya”. També dintre del seu partit i ell mateix ho semblen, amb les referències a la tria del candidat per al proper període, del qual queda descartat el fins ara titular “per imperatiu legal” com acostumen a dir en altres contrades properes.

Em resulta difícil oblidar una frase de l’aleshores president electe de Veneçuela, Luis Herrera Campins (a. c. s), aclaparat per les multitudinàries visites de companys democristians a la recerca de cadires més o menys importants. Li preguntava el periodista si podria descansar fins a la propera campanya electoral i la resposta va ser antològica: “la próxima ya empezó”.

El cas és que la tria de Jordi Gallardo com a aspirant del Partit Liberal, fins ara vist com a opció opositora amb més possibilitats relatives, ha ensopegat amb l’oposició dels seus a la Massana i Sant Julià i el pas de cinc dels vuit consellers generals electes al grup mixt. El volum d’aquesta maniobra crea inestabilitat al legislatiu i és un veritable maldecap per al síndic Mateu.

Més enllà, la proposta dels anomenats socialdemòcrates progressistes d’un front comú contra l’actual majoria, amb els qui ocupen els antípodes ideològics és una altra mostra de la (i)lògica en política, on hi ha sumes que resten, torni o no el veterà Jaume Bartumeu com a cap de cartell. I si l’intent avança, encara pot semblar més difícil que els escaldats amb l’anterior lideratge s’hi apuntin, ara amb un lideratge renovat i la possible presentació d’una dona aspirant a governar-nos per primera vegada en la història, tot i les simpaties de molts per Susanna Vela. Hi ha un element que pot evitar la temptació de l’avançament electoral, i són les negociacions, que presenten com ben encaminades, del tractat d’associació amb la Unió Europea. La culminació és prevista per al 2019, i si és favorable –o la menys desfavorable possible– per als interessos andorrans seria sens dubte un element favorable, si no decisiu, a favor del grup que hi ha pres la màxima responsabilitat. Però també pot resultar advers, si la ciutadania veu inacceptables les condicions que al final s’imposin.

Deixar ben encaminat aquest nou pas en l’aprofundiment de la presència de l’Estat en el concert internacional, que sembla inevitable encara més que necessari, equivaldria a assegurar-se un èxit parcial, un partit amb el marcador a favor, en espera del resultat final.

Desestabilitzat el Consell, un Govern i un cap que han patit el desgast de dos períodes de mandat sense albirar grans consecucions per recuperar popularitat a termini immediat, marcarien l’oportunitat d’avançar la convocatòria a les urnes, abans que la perspectiva de tornar a obtenir majoria se’n ressenti més.

Qui escriu acostumava a dir que aquí, quan s’apropen eleccions, no canviaven els candidats, sinó el nom dels partits. No sembla que aquest sigui el paisatge que s’està dibuixant fins ara, amb nous lideratges –inclòs l’encara no decidit de la DA governant– i potser algun de recuperat, si es recupera, però bàsicament amb les mateixes sigles. El gran canvi, però, podria arribar en l’índex de votants. A falta de propostes renovadores i més engrescadores, potser seran més que mai els abstencionistes, els qui no vegin la utilitat d’exercir el dret i deure del vot, perquè tingui la sensació que en tot cas decidirà ben poc quant a resultats pràctics. De fet, l’abstenció ha anat creixent relativament en les darreres convocatòries, per molt que encara els percentatges de participació s’hagin mantingut alts en comparació amb la majoria de països democràtics del voltant, tret d’excepcions per situacions excepcionals.