Mobilitat

La meva filla em pregunta si li puc deixar el mòbil. “Fins demà el meu no estarà disponible i em faries un favor si em puc endur el teu aquesta tarda.” Ella s’emporta el telèfon, i reflexiono sobre la seva utilitat, sobre la llibertat i l’esclavitud d’un dispositiu que ocupa bona part de les nostres vides.

Com sempre, em fixo en la gent pel carrer. Passa una parella, cadascú parlant pel seu mòbil. Una senyora mira la pantalla i quasi es fot de lloros. Observes la mobilitat. Fa gràcia i fa pena. La vida sembla manifestar-se en els dispositius digitals. El carrer és mort. La gent no mira, no parla, no somriu. Exagero una mica, és clar, però en part és així, i fa por.

Penso en mi mateix. Per regla general, no visc massa pendent del mòbil, però potser m’enganyo. Quan van sortir els primers, vaig resistir durant molts anys. Si em poden localitzar al mòbil, també em poden localitzar a casa o al despatx, pensava. Ho pensava, i ho segueixo pensant, tot i que ara ningú truca als fixos. Aviat desapareixeran i seran una relíquia del passat.

Si no tens mòbil no ets ningú, estàs desconnectat del món i de la societat. És com si no existissis. Un nen de cinc anys ja el reclama, i si agafa el del pare demostra les seves habilitats, que quasi superen les del progenitor.

Tothom té mòbils, i el dispositiu ha passat a ser molt més que un telèfon: és una extensió del nostre cos.

De fet, avui mateix, mentre la meva filla s’ha emportat el meu i jo escric la columna, l’he trobat a faltar algunes vegades, no com a telèfon, sinó com a element de consulta i d’informació. Per què aixecar-me a buscar el diccionari si el tinc al telèfon? Les dades corren per tot el món i arriben als terminals. De què ens serveixen les grans enciclopèdies físiques, si en tenim moltes a l’abast?

Per sort, els llibres encara es salven de la crema general, i esperem que resisteixin més anys que els que jo vaig aguantar sense mòbil.

Un smartphone normalet té més capacitat que el primer superordinador construït a un laboratori dels Estats Units allà pels anys 60. (Quin any era?) No puc consultar-ho al mòbil, però sí que tinc l’ordinador, que també em condueix a la xarxa. Sí, els anys 60.

Al final, doncs, tot condueix a la xarxa. Estem atrapats i també necessitem d’ella per sobreviure. La xarxa ho controla tot i ens controla. No tardarem a conèixer el monstre tecnològic que acabarà amb tots nosaltres.