Frases curtes

Complicar-se la vida està a l’ordre del dia i mai he entès la gent que fa servir frases, oracions molt llargues per expressar una idea que s’entén molt millor si se simplifica.

Valgui l’exemple de Juan de Mairena, una obra preciosa d’Antonio Machado, que en un dels primers capítols li demana a un alumne de la classe que escrigui en llenguatge poètic la frase “los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa”. El xaval escriu a la pissarra “lo que pasa en la calle”. “No està gens malament”, li contesta Mairena. I la veritat és que resulta més bonica i entenedora la segona frase que la primera. S’entén millor, és mes curta, més fàcil, també més poètica. Absolutament d’acord... però hi ha gent que prefereix el llenguatge “rimbombante de los eventos consuetudinarios” perquè sona més acadèmic. Passa en castellà i en qualsevol altre idioma.

N’hi ha molts més d’exemples. Una frase que vaig sentir fa molts anys a un president de futbol era: “Hay que hacer lo que hay que hacer, pero para hacer lo que hay que hacer, primero hay que hacer lo que hay que hacer.” D’aquesta manera. Mai l’he oblidada, potser perquè per donar a entendre el mateix es pot utilitzar una frase molt més curta. No ho sé, quelcom semblant a “anem per feina”. I s’ha acabat.

De les últimes que han passat a la historia d’Espanya queda la de Mariano Rajoy “cuanto peor mejor para todos, y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí, el suyo beneficio político”. Qui la va escriure es mereix un monument. I llegir-la va resultar tot un exercici de puntuació i gramàtica.

Dins d’aquesta mateixa dinàmica sols cal repassar els últims debats polítics al país veí que ens van oferir els representats del poble català, abans de les eleccions del 21 de desembre. No entraré avui en cap valoració política, sinó sols en la forma de comportar-se i dialogar. En l’oratòria dels caps de llista. Sembla mentida que amb l’enrenou que hi ha tinguessin tan poc a oferir en un debat i estiguessin tota l’estona repetint consignes i eslògans. Sobretot el que sobta és que no saben escoltar l’altre. El millor d’aquell debat van ser els plans dels candidats que ens oferia la televisió quan parlaven els altres. No escoltaven, repassaven la pròpia lliçó. Això sí, per acabar dient el de sempre. Sols Carles Riera, el representat de la CUP, se salvava de la crema anticipada, potser perquè era l’únic que es feia entendre sense recórrer a la lliçó apresa.

Per acabar avui i començar la segona setmana de l’any, dues frases de l’inoblidable Groucho Marx. Amb els temps que cor­ren van millor que mai. La primera: “La intel·ligència militar és una contradicció.” I l’altra: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc d’altres.” Que tinguin un molt bon 2018.