El patge d'un quart rei

Si la notícia hagués aparegut el dia 28 del mes passat hauríem pensat que era una innocentada, ara que fa anys van desaparèixer dels nostres diaris. Però sembla que, de debò, un aspirant frustrat a regidor de Vallirana pel partit que governa a l’Estat espanyol es va presentar al servei de tràmits de Prat de la Creu amb una súplica formal perquè Andorra reconegui internacionalment l’utòpic Estat de Tabàrnia.

Què és això de Tabàrnia? Per a qui encara no se n’hagi assabentat, resumirem que el nom és una contracció de Tarragona i Barcelona, un ens polític inventat que agruparia les deu comarques catalanes on es va imposar el partit Ciutadans en les darreres eleccions catalanes del 21 de desembre, com a territori per deixar al marge d’una suposada Catalunya independent, en el supòsit que mai arribi la independència del Principat veí.

Els sobiranistes contrarepliquen que, de les deu comarques suposadament concernides, en cinc la suma dels vots favorables al procés van superar no només els del partit que va liderar els resultats de la consulta, sinó la suma d’aquestes als del PP i PSC-PSOE.

Hem assistit i encara veiem a fòrums, impresos i virtuals, amb aferrissats debats entre ciutadans d’aquestes Valls que defensen la unitat d’Espanya, amb suposats sarcasmes contra els residents catalans i simpatitzants de la causa secessionista com dels moviments de grups en favor, fins i tot a campanyes com la viscuda recentment per la participació favorable en els esmentats comicis catalans.

Una evidència difícil d’ignorar si no és la pertinença d’Andorra a l’àmbit cultural i lingüístic català, reconegut fins i tot a la Constitució pel que fa a la llengua oficial única. Igualment, tret de molt comptades excepcions, és també evident que aquest Principat és un Estat sobirà i independent, dintre de la relativitat de les independències i sobiranies en aquest món globalitzat, encara més quan es tracta de nacions petites i no tan relativament febles davant les pressions exteriors. El no reconeixement, ni suport oficial del gabinet Martí, a la voluntat d’independència d’una part important dels catalans, tot i el neguit dels qui els voldrien, ha estat perfectament compresa per la ciutadania, conscient de l’actual marc de les relacions internacionals que no es pot saltar, independentment dels qui hi poden simpatitzar.

En definitiva, això de Tabàrnia és quelcom fins ara mitològic, en el sentit d’irreal. Potser els seus promotors, en lògica jurídica, haurien de començar per l’intent de reconeixement del nou país en el marc institucional juridicopolític espanyol, amb una reforma del mapa ter­ritorial.

Fins que això es pugui arribar a fer realitat –de més difícils se n’han vist– es tracta d’un país mític en el sentit d’inexistent, o indemostrat (en sentit literal), com ho puguin ser l’illa canària de San Borondón, l’Atlàntida reflotada o Utopilàndia, aquella sàtira imaginada de l’Espanya franquista en una peça teatral breu de Romero, el germà del celebèrrim don Emilio.

Per les dates en què la súplica va ser presentada, podríem dir que el senyor Enrique Fernández Sobrino es va erigir en el patge d’un quart rei màgic, no de l’Orient, sinó del sud, amb possibilitat d’incorporació als personatges de Els Pastorets de Sant Julià o al Pessebre Vivent d’Escaldes, si el text original no fos de Folch i Torres o d’Esteve Albert, sinó d’en Dalí o una altra de les figures cabdals del surrealisme.

De vegades sentim a parlar de la República Independent de Gràcia, que com a mínim va ser municipi abans de la integració a la Barcelona actual, i també unes insinuacions no gaire serioses de la personalitat política pròpia a Sant Julià, o a una Santa Coloma separada de la capital, com no fa tantes dècades es va segregar Escaldes-Engordany.

La informació elaborada per aquest Diari es rematava amb una primera resposta del Govern, consultat, en el sentit que no tenia cap constància de la peculiar demanda, i que respondrà al promotor. De veritat mereix resposta?