Hivern calent, no pas per a tothom

Els funcionaris estan en peu de guerra. La reforma de la funció pública, un dels projectes de primera magnitud del govern de Toni Martí, engega motors un cop l’executiu ja ha aprovat el projecte de Llei de la funció pública en el qual ha treballat la ministra Eva Descarrega durant un any després de substituir el dimitit Jordi Alcobé. No serà, però, un trajecte fàcil el que ha de menar fins a la validació de la llei per part del Consell General. Ni fàcil ni plàcid, més aviat al contrari. Els sindicats ja han avisat que aquest serà un hivern calent. Un hivern que per a ells just comença. Aquesta setmana entrant començaran a decidir quina direcció pren l’estratègia de defensa, que novament passarà per una acció judicial. Serà en forma d’una demanda com la que van presentar l’any 2014 contra el projecte de llei de les pensions, que va ser desestimada.

Ara alerten que la llei suposa una rebaixa dràstica de les condicions laborals dels treballadors de l’administració general, i a més denuncien que no hi ha hagut negociació possible malgrat que l’executiu va anunciar des del principi, ja amb Alcobé, que seria una reforma participativa i oberta als representants dels treballadors. Segons ells, res més lluny de la realitat, fins al punt que basaran l’actuació davant la justícia en la vulneració de la llibertat sindical, protegida per la Constitució, perquè Descarrega ha afirmat una vegada i una altra que la comissió consultiva de la funció pública no és un espai de negociació.

Una sentència del Tribunal Constitucional del 2014, en canvi, sí que va reconèixer aquest supòsit afirmant que “és un dels pocs mecanismes de participació, de representació institucional i negociació col·lectiva que la llei ha previst” perquè les organitzacions sindicals interactuïn amb l’administració pública. Paral·lelament, els col·lectius han convocat tots els treballadors a una assemblea aquest mateix mes per exposar els principals eixos de la reforma i decidir les possibles respostes a prendre.

Una resposta comprensible des del punt de vista de la defensa dels drets laborals, i més si són els del teu col·lectiu i en un moment en què el govern del teu país reforma la llei que t’afecta. I una resposta també sana des de la necessitat de l’actitud crítica que ha de mantenir sempre la ciutadania. Ara bé, és una mobilització que, per contra, brilla per la seva absència al sector privat. Al país hi ha més de 36.000 assalariats. D’aquests, 2.400 treballen a l’administració (mig centenar dels quals són eventuals). Per tant, la immensa majoria de les persones que viuen al Principat treballen al sector privat, però en canvi és un col·lectiu completament desorganitzat, per la legislació mateixa del país i la naturalesa que té.

Entre les causes, hi trobaríem en primer lloc que la majoria de treballadors del privat són residents de nacionalitat sobretot espanyola i portuguesa, molts dels quals fa pocs anys que viuen aquí –atesos els grans moviments de persones que hi ha al país, qüestió que mereixeria un altre article–. En segon lloc, la mateixa legislació del Principat, nul·la pel que fa a tot allò que es refereix a l’organització dels treballadors dins de les empreses, com és la regulació de la negociació col·lectiva i la creació de comitès d’empresa, punta de llança de la lluita pel benestar dels treballadors i contra els abusos empresarials. Fet que també afavoriria el naixement de sindicats adaptats a la realitat i arrelats dins del propi teixit obrer del país. Uns elements, tots aquests, que a Andorra només es troben en l’àmbit de l’administració. I això entronca, és clar, amb el debat de la nacionalitat i els drets polítics (o la manca d’aquests per a la gran massa de la població) que fan que hi hagi ciutadans de primera i de segona. O ciutadans i residents. A ningú se li escapa que si un volum important de treballadors votessin la realitat seria completament diferent. D’aquí la importància dels drets polítics, començant pel dret a vot, per avançar cap a la pròpia dignitat col·lectiva.

I doncs, quina pena aquesta dicotomia social. Quina pena perquè ara que parlem i parlarem de com els funcionaris protesten pels canvis legislatius que els afecten es dona la circumstància que passa exactament el mateix en l’àmbit privat, on el silenci és total. I és que mentre als treballadors públics els reformen la llei que els regeix, als del privat igual. I em refereixo a la reforma laboral. El parlament ja es troba treballant en les lleis més importants que regulen els drets dels treballadors. Concretament, en projectes tan importants com el que regula el dret a vaga, l’acció sindical i patronal i el del codi de relacions laborals, la que ordena absolutament tot el que afecta l’àmbit de les relacions laborals.

Un projecte de llei que inclou canvis tan importants com l’abaratiment dels acomiadaments, la rebaixa dels períodes de descans, la unificació del preu de l’hora extra, l’allargament de la situació d’eventualitat, l’ampliació del període de prova i dels contractes de curta durada o la reducció del preavís per acomiadament. Qüestions que, com a mínim, haurien de suscitar interès i posar en alerta la població.