El peix gran

El peix gran es menja el petit. Malauradament sempre ha estat així, per molt que les sagrades escriptures i la literatura es treguin de la màniga personatges que desafien la llei i que per un moment et permeten pensar que el món podria ser millor i que alguna vegada el petit també pot guanyar. Però és una fal·làcia. És sols un somni. I sort en tenim dels somnis que ens permeten sobreviure als cops de bastó.

Davant del gran, que no et passi pel cap demanar amb elegància i educació allò que creus just i raonable, perquè la justícia va sempre de la mà dels que manen. In saecula saeculorum, amén. Qui vulgui, que ho vegi, i qui no, pot continuar ben cec. Viure d’aquesta manera és fàcil. Sols és qüestió d’adaptar-se, i dins de les normes, intentar ser feliç i permetre’s, com he dit abans, encara bo, somniar una mica.

Tot i això, és evident que de manera genèrica avancem en temes i llocs concrets. A poc a poc, sí. Ara a Europa es pot opinar, pensar i escriure en llibertat. Es poden denunciar maltractaments, i tenim una democràcia que és de lo milloret que corre pel planeta. Però atenció amb les normes!, amb els assumptes interns dels països. No et passis ni un pel, que rebràs.

La legalitat la interpreta qui mana, qui sempre és el més fort. Aquí, allà, i com diria el bon Carod Rovira, també a la Xina popular.

Generalitzo, però imagino que ja veuen per on van els trets. Andorra és també petita i bonica, i convé no fer gaire soroll. Quins són els nostres orígens? Andosins? Alans? Fills dels guerrers del gran Carlemany? Ibers? Catalans? Sols andorrans de les valls? Segurament corre per la nostra sang una bona barreja d’ètnies, races i religions. I tenim la sort de viure en un petit país des de fa moltíssims segles. L’art de la negociació ho va fer possible, i un especial tarannà ens ha permès transitar per la història fins arribar al moment actual. Un moment dolç, un país del qual no costa gens sentir-se’n part i orgullós. Però caldria no oblidar que també som petits, molt petits.

El peix gran sempre es menja el petit, per això cal ser prudent, cert, però sobretot no treure massa pit de la nostra singularitat. Com si aquí tot estigués en ordre i en altres llocs no. Sempre es poden defensar bones idees amb bons arguments. Es poden acceptar i comprendre propostes pacífiques i no avergonyir-se d’identitats que són molt properes i comunes.

No ho diem, però tenim por del peix gran, dels peixos grans. Segurament no queda més remei, però almenys en el món de les idees no cal pagar-ne un tribut exagerat.

Jo soc i em sento andorrà, però pateixo, em sap greu i m’empipa la humiliació i el menyspreu a la qual s’ha sotmès el poble i les institucions catalanes.