Tristor sota una sentència

La lectura de la sentència del Tribunal Superior que publicava dissabte passat el Diari, exonerant un fill de pagar el deute del pare difunt amb la residència on va estar ingressat, denota un seguit de situacions tristes, lamentables, en primer lloc del mateix causant dels impagaments.

Llegim que l’home estava incapacitat, s’intueix que per falta de normalitat intel·lectual, qui sap per l’assot de l’Alzheimer o per alguna altra condició, i que el successor era el seu tutor. En un altre lloc i davant algun altre cas vaig escriure que hi ha persones mortes en vida a efectes de la societat, en tant que sobreviuen, és un dir, al marge de tot i de gairebé tothom.

És una norma ètica –les judicials són cosa dels experts– que els fills i filles quedin al marge de la responsabilitat pels actes dels pares, especialment dels delictius, sempre que no hagin estat còmplices o col·laboradors.

Però també sembla propi de la llei natural que els segons assumeixin, dintre dels límits de les seves capacitats, el socors dels progenitors en circumstàncies adverses, i així ho estableixen diverses legislacions internacionals en l’àmbit del dret familiar o civil.

La decisió del Superior, en contra de la que va prendre la Batllia en primera instància si hem llegit bé, vindria a reconèixer amb sentència ferma que, almenys en aquest contenciós, el principi de solidaritat filial obligatòria no és aplicable.

Una excepció a l’hora d’eximir dels deutes dels predecessors, que també sembla expressa en la resolució comentada, arriba a l’hora del dret de successió, de l’herència. Assumir-la implica per als hereus reconèixer i eixugar els deutes del difunt, amb testament o sense.

Per evitar-ho existeix la possibilitat de renunciar al llegat, entre altres circumstàncies quan els compromisos i les despeses igualen o superen el volum de la deixa. I així succeeix amb relativa freqüència. Una decisió que, en circumstàncies normals d’afecte i bon record, implica també una gran dosi de tristor.

Explicava un dels notaris del país, a l’hora de concretar testament que el dret familiar, en general va evolucionant a efectes dels llegats, donant més preferència als lligams afectius que als de sang, especialment pel que fa a les “legítimes”, aquí plenament en vigor, tot i que en menor quantia i proporció que a l’entorn geopolític, especialment de l’espanyol.

Sigui com sigui, renunciar a l’herència d’un pare o mare, a més de legítim, i tanmateix trist, no treu la pervivència del record de qui ha marxat. Un record generalment grat; encara més, sublimat com passa amb les defuncions, on tothom, de l’entorn proper o no, acostuma a evocar les virtuts del finat, més o menys reals i per als familiars i amics, una empremta d’enyor que perviu per anys, molts anys, potser tota la resta de cada vida.