Compte, que venen corbes!

El Govern de Toni Martí fa gala de conèixer la teoria econòmica, però a l’hora de la veritat no l’aplica.

El pressupost és deficitari en 25 milions per a aquest any 2018, i el Govern prova de seduir-nos dient que és normal tenir dèficit, i a sobre n’hi ha uns 25 més que no figuren i que fan que el dèficit pugi fins a 50 milions. Aquest pressupost va acompanyat d’unes directrius que no van seguides de fets.

Aquestes directrius, entre d’altres coses, diuen:

“Cal tenir en compte que els alts nivells de deute, els desafiaments demogràfics a llarg termini i els riscos fiscals elevats requereixen inexorablement d’una gestió sòlida de les finances públiques. Finalment, i sense voler abundar en el marc conceptual, el Principat, mitjançant la seva política fiscal, ha d’intentar assolir que aquesta sigui contracíclica, que afavoreixi el creixement i que promogui la inclusió.

Andorra no disposa d’un espai fiscal ampli, el nivell d’endeutament de la nostra economia, força limitada en els sectors econòmics tradicionals, provoca tensions pressupostàries malgrat que les perspectives econòmiques siguin lleugerament favorables. Per tant, el Govern ha de crear el marge de maniobra dins dels seus pressupostos, recaptar més ingressos o reduir la despesa per executar les polítiques desitjades sense conseqüències per al pressupost.”

El que es pot llegir també en el pressupost deficitari per al 2018: “Ampliar la base tributària (mitjançant l’eliminació d’exempcions i tipus preferencials d’impostos) i redefinir els impostos indirectes.” (Avís per a navegants.)

En resum, la despesa del Govern de Toni Martí està desbocada i en lloc de convertir l’Administració en una maquinària perfecta i eficient al servei de les persones s’optarà per apujar la pressió fiscal i convertir-nos tots nosaltres en servidors de l’administració (avui ja estem en un 26% de pressió fiscal, i pujant...).

Us imagineu a casa? No arribes a final de mes, tens molta despesa i el primer que fas, en lloc d’ar­reglar els teus comptes, és anar a veure el teu cap perquè t’apugi el salari (per què carai renunciar-hi?). I a sobre el cap veu que vas amb cotxe nou, que portes roba de marca, que viatges cada cap de setmana, que a les vacances no t’estàs de res, que vas a sopar a fora cada dia... i tu vas i li dius que no arribes a final de mes i que t’apugi el sou (tothom té dret a prosperar). El que al cap no li fa tanta gràcia és que a final de cada mes t’està augmentant el sou, i tu cada mes el tornes a veure perquè te’l torni a apujar, i ell fa dies que et diu que ja no te’l pot seguir augmentant cada 30 dies.

O... imagina que ets l’amo d’una empresa que perd diners, això sí, amb despeses a tot drap per tenir tothom content, i en lloc de fer-la eficient decideixes incrementar els preus de venda dels productes... i et penses que els clients es quedaran tan amples i continuaran pagant, com si no passés res, i cada cop et costa més diners fabricar el producte i vas apujant de preu pensant que els clients sempre te’l compraran. Potser hauria de ser a l’inrevés?

La diferència a Andorra és que les persones que hi vivim haurem de pagar igualment, que no tenim gaires opcions de comprar un producte alternatiu, i hem de seguir pagant cada any més car el mateix producte (és a dir, no tenim gaires opcions de marxar, canviar de casa, emportar-nos els fills o deixar enrere part de la família, canviar o rematricular el cotxe, buscar una nova feina en un altre país...) i mentrestant veiem com el Govern segueix gastant i gastant per fabricar el mateix producte, que cada any és més car.

Així, el Govern, en lloc de fer el treball per convertir en eficient l’Administració, optarà per fer aquesta apujada d’ingressos, via impostos, amagant l’augment dient que no es toquen els tipus de gravamen o percentatge, però al final, a les famílies i a les empreses ens tocarà gratar-nos més la butxaca.

Això és com quan t’han de donar una mala notícia i el que te l’ha de donar no diu res, doncs bé, ja ho fem els altres.

Per començar, com deia, pagarem més impostos, encara que el Govern ho amagui darrere de paraules boniques. Es reduiran les exempcions i/o deduccions sobre alguns impostos, que al final vol dir que tot i no tocar-se el percentatge de l’impost, s’acaba pagant més. En lloc de proposar estímuls fiscals per revitalitzar l’economia i que es creïn llocs de treball, i que es generi més vida econòmica i social, el Govern opta per fer que paguem més, sense voler observar quin efecte negatiu tindrà l’increment de la pressió fiscal sobre les inversions que es fan a Andor­ra, i que donen vida a multitud de persones, autònoms i empreses, així com la quantitat de llocs de treball que es creen gràcies a aquestes bonificacions que el Govern vol eliminar.

Doncs ja ho tenim aquí, per intentar recaptar més, tots a pagar més impostos a costa de reduir estímuls a l’economia. En lloc d’actuar amb una política fiscal anticíclica que incentivi i sigui previsora per alleugerir futures crisis. No és el que deia el Govern? Que pervers, oi?

Pel costat de la despesa, no es fa res. El pressupost del 2018 augmenta en totes les partides, sense que hi hagi contenció en cap capítol, generant un dèficit de 25 milions d’euros, que alguns pensem i demostrem que pot arribar a ser del doble, i que s’acabarà finançant amb més endeutament i al final amb més impostos. En tot cas, mesures que resten capacitat de generar valor per al país i que no contribueixen a crear “fons de maniobra” per al nostre país. Ja sentirem a dir que les liquidacions són millors, sí, a costa de reduir les inversions que fa l’estat i mantenir la despesa pública.

I això avui, què passarà demà amb tot el problema que tenim amb la despesa de sanitat? Què passarà amb tota la despesa que ve pel costat de la branca de jubilació de la CASS i que a mitjà termini està descapitalitzada? Què passarà amb el cost d’assumir el cabal comunitari i transposar-lo? A quant puja tot això?

Sense afegir res més, sense modernitzar i fer eficient l’administració, que ja és deficitària avui, com assumirem a més a més totes aquestes despeses que ens venen al damunt?

És inevitable i urgent parlar i treballar-ho tot plegat, no es podrà arreglar amb el pressupost d’un sol any, però cal marcar un full de ruta o pla estratègic amb el màxim consens possible per portar les finances de l’estat a un punt que permeti assolir l’equilibri necessari per no comprometre el futur del país sense haver de castigar econòmicament totes les persones i empreses del país. És el moment de traçar un marc pressupostari a mitjà i llarg termini valent, preveient tot allò que haurem d’afrontar econòmicament de forma inevitable, preservant aquelles partides més necessàries per a les persones del país (sanitat, ajudes socials, seguretat, educació...) i que permeti fer front a inversions estratègiques que generin valor a mitjà termini i no només fer rotondes, perquè ja arriben les corbes i seran de les que ens faran derrapar.

*Carles Naudi d'Areny-Plandolit, Conseller General