La tribuna
Sis hores insuportables
La crisi del servei d’urgències a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell és impròpia de l’Estat avançat que es proclama
Els responsables del Centre Hospitalari han reconegut al Diari que el temps d’espera al servei d’urgències arriba a les sis hores en els casos lleus. El sistema de cribratge establert fa temps és una bona mesura per donar preferència a l’atenció de les afectacions segons el grau més alt de gravetat i això és quelcom d’absoluta lògica i ple de seny.
Com és cert que, tot i les campanyes de conscienciació, encara hi ha massa ciutadans i ciutadanes que es presenten en demanda d’aquesta assistència sense passar prèviament pel metge de capçalera, com es preveu obligatori per accedir a un especialista –se suposa que també a l’hospital–, segons hem vist al projecte de reforma de la branca de salut de la CASS.
Tanmateix, la importància dels problemes de salut d’una persona és sempre subjectiva per al pacient i el prediagnòstic sempre pot comportar risc d’error, fatal en algunes situacions. 360 minuts, en tot supòsit, són un temps més llarg del que marca el rellotge, molt més llarg, difícil de suportar i encara més qui els afronta amb el neguit de qui sempre tem el pitjor dels seus símptomes.
I això, en plena temporada alta de turisme de neu, amb una epidèmia de grip que encara no tenim notícia que hagi minvat. Poca broma amb aquesta malaltia generalment lleu, però que pot arribar a letal segons edats i afectacions prèvies de persones, com augurava en Serrat a la tieta de la vella cançó.
Ja vam recollir una altra vegada les queixes dels pacients pel temps perdut, d’hores, en les visites a alguns especialistes tot i la cita prèvia, de vegades concedida amb terminis de mesos. Però ni són tantes com sis, ni urgents en sentit del tot estricte.
Afirma el Servei Andorrà d’Atenció Sanitària que ja estan contractats nou metges dels deu que, segons els càlculs del mateix organisme, resulten necessaris per restablir la plantilla de facultatius necessària. La impressió és que arribaran tard, massa tard, quan arribin, contra allò que afirma la dita. El mínim que cal esperar és que les incorporacions siguin immediates, molt preferiblement abans que aquestes línies apareguin impreses.
Urgència i retard són conceptes absolutament antagònics, incompatibles, per molt que la immediatesa de l’atenció no sigui objectiva. Fins i tot en aquests temps de crisi dels estats de benestar, una deficiència d’aquesta mena és impresentable, en tant que afecta quelcom bàsic, essencial, al moll de l’os d’un sistema i especialment d’un centre que ha estat reconegut com a modèlic en múltiples manifestacions d’usuaris.
En definitiva, es tracta d’una mancança absolutament impròpia d’un Estat que es proclama desenvolupat i capdavanter, en alguns aspectes amb plena justificació i més aviat digna del nivell de països subdesenvolupats.
El Servei Andorrà d’Assistència Sanitària ja ha estat repetidament objecte de crítiques pel seu funcionament, incloses denúncies de suposades irregularitats i il·legalitats en contractacions i de caire econòmic.
I això porta a la repetició de la idea que el millor que es podria fer amb aquest organisme parapúblic seria suprimir-lo i que les funcions fossin assumides directament pel ministeri de Salut, amb una estructura i mitjans que probablement podrien reduir-se sense perdre eficiència. És clar que, en aquest cas, els titulars del màxim organisme executiu en aquest Govern ja no podrien desviar-ne les responsabilitats, que els serien directament exigibles.
Ja se sap que són temptadores i s’apliquen per les administracions tàctiques tan elementals com buscar culpables aliens de les deficiències pròpies, o ajornar mesures necessàries, però impopulars o molt costoses, perquè les afrontin els que vinguin després, tot seguint la frase famosa a França: “Aprés moi, la déluge.”