Mort, qui t'ha mort?

L’home es desperta fred, quasi congelat, a la sala d’autòpsies. Comença a esbategar i el forense deu al·lucinar en colors. No, no és un espasme. L’home comença a respirar i està més viu que una perdiu. El primer que va fer, hores després en despertar del tot en una habitació de l’hospital, va ser preguntar si podia fumar una cigarreta. Òbviament no tenia ni la més mínima idea d’on havia estat i del que estaven a punt de fer amb el seu cos.

El fet va succeir fa uns deu dies quan a l’home, un reclús, condemnat per robar ferralla, el van trobar mort a la seva cel·la. Un metge el va auscultar i revisar, i va declarar i signar la defunció. Paper que van certificar dos metges més. Pur formalisme. Des d’allà el van traslladar al dipòsit de cadàvers, on esperava pacientment perquè esbrinessin les causes de la seva mort.

Pobre home! Però, quina sort que ha tingut! El resultat podria haver estat terrible, inimaginable, digne de la pitjor pel·lícula de terror. Res pitjor que despertar-se mort i enterrat. O obert pel mig. Sols pensar-ho fa por.

La família de l’home demanarà responsabilitats. No m’estra­nya. Jo més aviat, si fos el seu advocat, en demanaria la llibertat. La notícia publicada a les agències i diaris espanyols no especifica clarament el delicte. Tan sols diu robar ferralla. Potser la va fer grossa, però per grossa, la de les persones que se n’havien de fer càrrec.

En qualsevol cas, el tema dels presos a Espanya comença a ser preocupant. Tenim lladres de fer­ralla i altres a qui no coneix ningú. Hi ha gent tancada per les seves idees que mai ha trencat un plat i d’altres persones condemnades per robar quatre ximpleries i ser reincidents.

Mentrestant, el país és ple de xoriços, estafadors, defraudadors de les arques públiques i criminals que campen lliurement. Personatges que s’han enriquit a costa del altres i polítics sense cap tipus d’escrúpol que es passegen amb els seus cotxe de luxe i sopen als millors restaurants.

No tan sols això. Costa més engarjolar un presumpte homicida o seguir-li la pista de manera legal que tancar el desgraciat que ha comès un delicte menor. Paguen els de sempre, els pobres i els que no passen per l’embut.

Tornem, però, al mort que ens ocupa. Potser seria bo fer i esperar allò que abans als temps dels nostres avis era de rigor. A Andor­ra al mort sempre se li preguntava qui l’havia mort i, si mal no recordo, era obligatori vetllar-lo tres dies abans d’enterrar-lo. Era una manera d’assegurar-se que el mort estava ben mort.

El món actual va massa de pressa. Els morts molesten i se’ls enterra en vint-i-quatre hores. Però el que sembla que no pot passar de vegades passa. Així que, en cas de dubte, millor

cremat que enterrat. Per si les

mosques.