Josep Puig i Cadafalch i Andorra

Estem encara, a Catalunya, en plena celebració dels actes dedicats a Josep Puig i Cadafalch, mataroní universal, en commemoració dels 150 anys del seu naixement i els 100 de la seva elecció com a president de la Mancomunitat de Catalunya. Va néixer a Mataró el 17 d’octubre de l’any 1867 i va ser elegit president de la Mancomunitat l’any 1917 arran de la mort d’Enric Prat de la Riba, primer president i bon amic seu.

Al Museu d’Història de Catalunya (MHC), al Palau del Mar, a Barcelona, hi ha una magnífica exposició titulada Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya, que es pot visitar fins al proper mes d’abril. I al Museu de Disseny, també a la Ciutat Comtal, una altra exposició, aquesta de fotografies d’edificis dissenyats per ell, del fotògraf Ramon Manent.

A l’exposició de l’MHC hi ha material inèdit procedent del seu fons personal que és a l’Arxiu Nacional de Catalunya i he pogut descobrir la relació que va tenir amb Andorra del 1936 al 1941, que avui ofereixo als lectors del Diari d’Andorra.

Per cert, aquest arxiu personal va ser recuperat el 2006 pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En conjunt, el corpus de l’arxiu de Josep Puig i Cadafalch consta de quatre apartats, que són: fons Ramon Cunill: 76 capses; fons Dolors Monserdà Macià i Enric Monserdà: 19 capses; fons Enric Prat de la Riba: 19 capses, i fons Josep Puig i Cadafalch: 422 capses, 28 carpetes i 386 rotlles de fotografia. Part d’aquest arxiu va estar amagat molts anys.

L’any 1936, com sabeu, el 18 de juliol va esclatar la guerra civil, que duraria fins a l’abril del 1939. Puig i Cadafalch, que passava l’estiu a la seva casa d’Argentona, va intentar que no es destruís l’església parroquial de Sant Julià per part dels revolucionaris. Va haver d’embarcar perquè corria perill. I en un vaixell, juntament amb altres, se n’anà a França, a Perpinyà. El primer que va fer va ser anar a la biblioteca perquè hi havia alguna cosa que li rosegava el cor. Va anar a informar-se si aquella revolució dels republicans que matava persones innocents, cremava esglésies i perseguia els catòlics era un tret exclusiu dels catalans i espanyols o no. Comprovà que a la Revolució Francesa (1789) també es van cometre barbaritats.

Puig i Cadafalch, com sabeu, era un destacat arquitecte modernista, un estudiós de l’art romànic, i del 1917 al 1923 va ser el president de la Mancomunitat de Catalunya. La dictadura de Primo de Rivera el feu exiliar-se per primera vegada. De retorn va veure com es declarava la república (1931) i al cap de pocs anys esclatava la guerra civil. Al sud de França, el mateix any 1936 i el següent ja el tenim enfeinat fent recerques arqueològiques al monestir romànic de Sant Miquel de Cuixà (Vallespir), gràcies a una ajuda oficial del govern francès, a instàncies d’Henri Focillon. La seva fama d’estudiós de l’art romànic era ben coneguda a França i a mig Europa.

Va ser en aquests anys, els que van del 1936 al 1941, que va fer diversos projectes arquitectònics a Andorra. Ho desconeixia i ja em tens capbussant-me en aquesta faceta. A l’esmentada exposició de l’MHC hi ha una breu ressenya segons la qual la seva presència a Andorra es limita a un encàrrec que li van fer d’un projecte d’hotel i casa de M. Lacruz, d’Escaldes-Engordany, l’Olímpia o Torrallardona i l’església de Sant Esteve d’Andor­ra la Vella. Mirant per Google he trobat un excel·lent treball de doctor en arquitectura Enric Dilmé gràcies a la seva consulta a l’esmentat fons personal de Puig i Cadafalch, de l’ANC, i podem ampliar la relació amb un informe de la casa de la vídua Codina, a Andorra la Vella, la casa Claverol. De la casa Torrallardona hi ha més documentació. De l’església de Sant Esteve, també d’Andorra la Vella, l’Enric Dilmé diu que la documentació sobre les obres de la mateixa estan datades entre els anys 1945 i 1952, i que fan referència a una ampliació del temple. L’obra més rellevant de Puig a Andorra, segons l’esmentat Dilmé, és l’hotel i casa Lacruz.

El 5 d’agost del 1936 (Puig acabava d’arribar a l’exili) Lacruz respon a Puig i li diu que “no es preocupi de res i que té les portes obertes del seu establiment sempre que vulgui”. Segons Dilmé, aquesta carta mostra el gran afecte que tenia l’arquitecte per Lacruz, “ja que devia ser de les primeres persones a les quals va escriure un cop va sentir-se segur a França després d’escapar, cames ajudeu-me, d’Espanya”. Més endavant, en una altra carta de mitjan 1937, li suggereix reprendre el fil de l’hotel i “aquesta demanda va fer activar l’arquitecte, que es va desplaçar a Andorra”.

La figura d’aquest mataroní i català universal gegantina, arran dels actes que s’estan portant a terme, ha esdevingut encara més rellevant i gegantina.

Li faltava la cirereta del pastís: la connexió amb Andorra.