Canigonenques

En parlàvem sovint amb l’amic Pere Canturri quan caçàvem al vol les xàldigues de les falles. Ell, amb la seva veu penyalera, engegava, ulls vius i content: “Del bosc de Canigó són los fallaires que dansen, fent coetejar pels aires ses trenta enceses falles com trenta serps de foc; en sardana fantàstica voltegen i de mà en mà tirades espurnegen, de bruixes i dimonis com estrafent un joc.” Encara la sento ara, la veu del Pere, i per a ell i per a qui li plagui aquesta lectura de dissabte, segueix una espigolada de versos i enraonaments de Canigó, vera obra de Verdaguer que la neu dels hiverns no colgarà mai, ans al contrari, serà saó renovada i nodridora per a la ufana primaveral.

Els cants de Canigó voltegen, com les falles andorranes, de cor pirinenques, amb els seus versos a veu i en ressò de vells records: “Passaren anys, passaren centúries de centúries/ abans que s’abrigassin de terra i de boscúries/ aqueixes ossamentes dels primitius gegants,/ abans que tingués molsa la penya, flors les prades,/ abans que les arbredes tinguessin ocellades,/ les ocellades cants”. Quin murmuri no ens deixa mossèn Cinto oir en aquests cels d’Andorra!: “Vessant-se’l d’un a l’altre amb dolç murmuri,/ els tres llacs de Tristany són més hermosos;/ puig d’Alba i Fontargent, més blanquinosos/ amb llur brial de neu que mai se fon./ Les valls d’Ordino i d’Incles són més plenes/ d’harmonies, de somnis i misteri/ als raigs que hi deixa ploure l’hemisferi/ ala serena de qui cova el món.”

L’ala “serena”, que cova i protegeix el món, de segles i segles, ja en aquella orogènia primigènia: “Quins crits més horrorosos degué llançar la terra/ infantant en ses joves anyades eixa serra!/ Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar;/ per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes/ del centre de sos cràters, dels fons de ses entranyes/ com ones de la mar.” O ja al llindar de la història antiga voltada de llegenda, com la gesta travessera de l’Hanníbal: “Enmig de la boirada de pols que els acompanya/ lluir se veuen armes d’acer i escuts d’aram,/ com al tronar en vespres d’estiu en la muntanya/ se veu dins negres núvols coetejar lo llamp.” “Cent elefants segueixen, com serres que caminen,/ formant grans siluetes al dors del Pirineu;/ per fer-los pas els roures de tres-cents anys s’inclinen,/ els castanyers se rompen, més flonjos que llur peu.”

Li preguntava neguitós, Verdaguer a Hannibal: “Què hi ve a cercar a Europa de l’Àfrica el lleó?./ Ve a batre’s amb l’àliga romana;/ la terra no és prou ampla per dos rivals tan forts.” Per tot seguit comanar-li de pau un somni: “Per què a morir volàveu aixís, tribus guerreres?/ Per què pastors no us fèieu d’aqueixes torrenteres?/ Les fades de Mirmanda, de Rosselló i Alberes/ dansaven aquell dia dins el bosquet dels Horts”. El somni del pastor que pastura en la pau “a Toses florit i al pla d’Anyella,/ on troba flors la petonera abella,/ regalèssia balsàmica l’anyell.” Pastor de somnis, Verdaguer: “Com l’àliga real que el vol abaixa,/ declina el carro d’or a la Bullosa,/ en prat esmaragdí rúbrica hermosa,/ xifra d’argent brodada en vers domàs; i d’aquell riu la cinta anguilejanta/ al peu del Canigó les daines guia,/ on ja la goja el seu gojat voldria,/ tement que un altre amor no l’hi robàs”. Pastor en somnis, Verdaguer: “El pastor, que a sos passos se deixonda,/ obrint mig somioses les parpelles,/ creu que baixen del cel dues estrelles/ per qui en la terra algun amor somriu;/ les estrelles, que des de l’hemisferi/ aguaiten, creuen veure amb sa coloma/ un colomí d’immaculada ploma/ que al cim d’un campanar vola a fer niu.”