Obres amb efectes col·laterals

Les grans enquestes sobre les preocupacions de la ciutadania repetien una vegada rere l’altra com a principals el trànsit i els aparcaments. Aquests dies, contra la pràctica habitual, trobem en plena temporada d’hivern un seguit d’obres als carrers d’Escaldes i se n’anuncien d’altres a Andorra la Vella que afegiran problemes als ja existents en aquest àmbit.

Si parlem de les primeres, els desviaments imprescindibles, poc o gens anunciats prèviament al detall, amb avisos dels recorreguts alternatius i durada de les anomalies, despisten els conductors en general i encara més els usuaris del transport públic, amb canvis en les rutes i les parades dels autobusos que agafen desprevinguts els usuaris d’un servei que tant diuen promoure des de les administracions. Un exemple va ser veure, fa uns dies, com una dona es pensava que el clípol de la línia d’Encamp anava a pujar a vehicle, pensant que es dirigia cap a la capital, quan inusualment “pujava” des d’aquell punt.

El més fàcil seria responsabilitzar les companyies de la manca de comunicació suficient. Però els xofers fan el que poden, advertint sobre la marxa –mai millor dit– i en la mesura que poden, els passatgers; algun afegeix humor tot dient “avui ens toca la ruta turística”, i no són les empreses ni els seus empleats els qui eliminen punts d’aturada com el tan comentat i freqüentat davant La Poste de la capital.

Evidentment, les obres públiques són necessà ries, fins i tot imprescindibles, com un cert nivell de problemes per a la ciutadania com a efectes secundaris també força difícils d’evitar, però que requeririen una informació més completa i estesa, tot i que sempre quedaran àmplies majories que no accedeixen, fins i tot passen de les comunicacions públiques.

Pel que fa a la capital, s’han anunciat dues campanyes que poden ser de més llarga durada i amb més afectacions negatives. L’enèsima reforma de l’avinguda Meritxell no deixa de recordar a més d’un l’experiència amb les baluernes del gabinet Miralles-Tagliabue i el temps i els fons perduts.

Això per no parlar del realisme de la decisió de mantenir els dos sentits i els dos carrils per al pas de vehicles, almenys ara com ara, en el que continua estant l’artèria més transitada i comercial del conjunt del país i carretera nacional principal tot i l’alternativa de l’Obac.

L’altre projecte, sembla que d’inici gairebé immediat, és l’oportuna reforma de l’aparcament comunal de Prat de la Creu, que calia emprendre després de vint anys sense condicionaments realment importants, el que no va treure actuacions menors, com ara repintades que minvaven per parts el nombre de places disponibles.

Les mateixes administracions locals de la conurbació central han reconegut mantes vegades la mancança d’aparcaments, amb anuncis de noves habilitacions. Llocs a més de pagament, en la pràctica totalitat i amb unes tarifes que, per moltes dades comparatives que es presentin sempre semblaran excessives als usuaris. Per no parlar de misteris dignes de programes de Sebastià d’Arbó, com el dels Pouets, que es va plantejar com a “intel·ligent”.

El cas és que la rentada de cara a fons o píling de la instal·lació esmentada, segons la informació del Diari, haurà de tenir una durada de nou mesos, tot un període de gestació humana, amb desviament de l’entrada que ja no podria ser la més habitual, sinó la de “dalt”, per Príncep Benlloch o Meritxell, més estreta, amb més revolts per posar a prova conductors inexperts...

El principal inconvenient, però, no és aquest o d’altres que podríem considerar menors, sinó la durada prevista dels treballs. Això vol dir que, en principi, ens trobarem amb uns períodes amplis de manca d’alternativa als espais del Parc Central, ocupat a l’estiu pel Cirque du Soleil, al setembre per la Vuelta a Espanya i a l’octubre (els terminis reals d’execució d’obra pública sovint s’allarguen més enllà de les previsions, com els pressupostos inicials), la Fira.

A no ser que els treballs s’a- turin temporalment en aquests períodes sense massa pèrdua de places, que d’això no en deia res la informació publicada. En definitiva, a les infraestructures i supraestructures andorranes com a les d’arreu, els cal manteniment, i si es pot, millora. Els efectes col·laterals en forma d’incomoditat per als ciutadans són difícils d’evitar. La informació suficient, sobretot en la forma que sembla més eficient, de panells o cartells als llocs afectats, haurien d’entrar en els pressupostos i planificació dels projectes per no fer parar bojos tants i tantes.