Kabul

Dissabte a la nit llegeixo la notícia de l’últim atemptat a Kabul. Un centenar de morts i quasi dos-cents ferits en esclatar una ambulància al centre de la ciutat. Al primer moment penso que la notícia és de fa uns dies, però no, fa uns dies hi va haver un altre atac a l’hotel Intercontinental, també amb més de quaranta morts. Estat Islàmic, el grup terrorista, reivindica aquestes accions en un país que és un caos, i el que és el que més atemptats pateix.

Recordo Kabul, fa molts anys. Recordo un viatge en autobús d’un extrem a l’altre del país, amb aturada a Kabul. Però sobretot recordo una aturada, de matinada, just quan es feia de dia, a un poblet, amb un fred de mil dimonis. Recordo veure els forns de fang excavats a la terra on s’estava fent el pa, veig encara les brases al fons i enganxats a la paret del forn els pans, tipus nan o pizza, i l’olor que feien. Recordo tenir el pa calent a les meves mans, i després menjar-lo i trobar aquell pa de matinada, el pa més bo del món. Que lluny!

Era un altre Afganistan. A Kabul es veien algunes dones amb burca, però la majoria de la gent vestia de forma occidental. Als pobles la gent vivia de l’agricultura, de forma molt modesta.

Recordo gent a l’autobús com portava els seus punyals a la cintura que mostraven sense por. Era gent hospitalària, més enllà de la seva tribu o la seva religió. Encara no havien arribat els russos, ni els primers guer­rers talibans, aquells que van finançar els Estats Units via Bin Laden, precisament per treure fora els russos, ni tampoc el posterior Bin Laden, el transformat en un monstre que va decidir prendre un camí ben diferent. Era un Afganistan sense la guerra posterior, aquella promoguda pel senyor Bush després dels atemptats de l’11-S a la qual va donar suport bona part del món civilitzat, la coalició internacional, per acabar allò que ells mateixos van iniciar i que, pel que es veu, fins al moment no ha trobat massa solucions. El país segueix dividit, amb un govern que no sap on va, que controla Kabul i altres ciutats, però amb els grups talibans instal·lats en gran part del territori, sense que es pugui veure una sortida negociada al conflicte. Un veritable caos, probablement al país més perillós del món.

I tanmateix, en llegir sobre els atemptats i el terror a Kabul no puc deixar de pensar en la manera tradicional de fer el pa, en allò que de veritat hauria de ser la vida. Segur que encara avui existeixen aquests forns i el mateix pa i la sensació que desperta en les persones que el fan, en les que el recullen i el mengen.

Una imatge que res té a veure amb la violència, al país més violent del món.