Predir o preparar?

El darrer Nobel d’Economia (Richard Thaler) ho és per les seves contribucions a l’economia conductual, la qual va néixer arran de la contribució de Kahneman (també amb el mateix Nobel, l’únic psicòleg que l’ostenta fins a data d’avui) i de Tversky, amb els quals Thaler de fet va col·laborar. Es van adonar que els humans no som éssers completament racionals, com defensa l’economia clàssica, i que sovint les decisions que prenem no són les que més ens convenen. A nivell de mercats financers, sobta que aquesta disciplina no tingui més ressò. Si som tan racionals, com pot ser que una vegada i una altra es formin bombolles? La llista és tan nombrosa, des de la de les tulipes el segle XVII fins a la de les tecnocom de principi de segle, que no es pot pensar pas que siguin casualitat. Segurament, la moda de les criptomonedes n’és l’exemple més recent. Sense discutir la tecnologia que els dona suport (completament revolucionària, el blockchain), és difícil entendre el valor real de les criptomonedes sense el col·lateral (n’hi ha que tenen associats actius que els donen suport), i encara menys compartir les apreciacions estratosfèriques que les han acompanyat. Els sonarà més el bitcoin, però saben que existeixen també el Putincoin, el Sexcoin o el Jesuscoin?

Aquest és un tema que dona per a un article sencer, deixem-ho aquí, de moment. El cas és que els humans patim tot un seguit de biaixos que, ens agradi o no, no podem evitar, i que interfereixen en la nostra presa de decisions. Per exemple, patim l’efecte àncora quan necessitem fer servir una referència numèrica, tot sovint involuntària. En aquest sentit, es va fer un experiment amb un grup de jutges alemanys amb més de 50 anys d’experiència, als quals se’ls presentava (un a un) el cas d’una dona que havia estat enxampada robant. Després d’estudiar el cas, se’ls feia tirar un dau que, sense ells saber-ho, estava trucat perquè sortís un 3 o un 9, i se’ls demanava que dictessin sentència. Els qui varen treure un 9 la van sentenciar de mitjana a 8 mesos, i els altres, a 5 mesos. Inconscientment, feien servir el número del dau per dictar sentència. En un altre experiment, es feia llegir als participants les dues darreres xifres del seu número de la seguretat social, per després donar un preu a un objecte. Els qui tenien un número més elevat valoraven l’objecte fins a gairebé el doble d’aquells que tenien un número baix. Hi ha molts més biaixos, àmpliament demostrats. Tenim un excés de confiança en nosaltres mateixos, donem molta més importància als esdeveniments més recents que als llunyans, busquem inconscientment la confirmació d’allò que ja pensem o descartem sense adonar-nos allò que no ens ve de gust sentir. Ens agraden les històries (busquem causalitat als esdeveniments quan, en realitat, a vegades és pur atzar), no assumim bé el concepte d’aleatori, i estem disposats a assumir molt més risc en entorns de calma que no en els de turbulència.

En definitiva, estem mal equipats, de sèrie, per ser bons inversors. Fem servir de referència la situació més recent i calculem un escenari que sigui agradable. Com més es revaloren els actius, més pensem que teníem raó, que som molt llestos, i que, per tant, hi hem d’invertir encara més. Ens ve molt més de gust comprar coses quan pugen i vendre quan tothom ven, que no pas el contrari, és clar.

L’entorn actual és realment propici als mercats financers. L’economia gaudeix d’un creixement extraordinàriament sòlid i sincronitzat en l’àmbit global. Els tipus d’interès segueixen baixíssims, i no són cap alternativa. No hi ha volatilitat. Les empreses publiquen molt bons resultats. No és gens estrany el bon to de la borsa i companyia.

Un servidor no pretén insinuar que participar-hi sigui un error, no es confonguin. Però predir sí que ho és (per exemple que la borsa pujarà o que baixarà, tant hi fa), sobretot si en fem més cas del compte, d’aquestes conviccions. Ni podem ni sabem endevinar el futur. No oblidem els nostres biaixos, ens agradi o no, els patim. Procurin rebaixar un punt l’entusiasme si sospiten que hi ha eufòria, i siguin més atrevits quan tinguin por, els acabarà sortint bé. Disposin doncs les seves carteres per aprofitar el bon moment, per suposat, però també per resistir l’inesperat. Sovint això vol dir deixar un raconet disponible per poder comprar una miqueta més si sorgeix una bona oportunitat (la volatilitat, ara absent, no és res més que l’ocasió de trobar millors preus). En definitiva, no prediguin, preparin-se.

*David Macià, Director d’inversions de Crèdit Andorrà Asset Management. Crèdit Andorrà Financial Group Research