La 306 (I)

És una de les habitacions de la tercera planta de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell d’Andor­ra. L’habitació 306 està just enfront del lloc de comandament de metges, infermeres, auxiliars i tutti quanti de la planta. Allí hi he romàs 23 dies. Són molts dies, moltes hores, molts minuts, fins i tot segons, trencats els braços i les mans amb vies i més vies, mentre vas observant com gota a gota introdueixen al teu cos tota mena de remeis que compleixen el seu deure: curar-te.

Són moltes hores, dic, per pensar, observar, endevinar gestos, mirades, i estudiar el teu cos per si pots entreveure millores, empiocaments o estabilitat. És una lliçó, si tens el cap clari- vident...

D’una manera absolutament espectacular, constates que la vida de fora és una farsa que entre tots hem construït i que allò que sovint comentem, que el temps fuig com el torb, i que “ni te n’adones i ja ha passat un any més”, i que “tot va tan de pressa”, t’adones que és fals. Que el temps real, l’autèntic, és el d’aquí dins, el de l’habitació 306, el mateix que el de les altres nombroses cambres de l’hospital, i que la banalitat del temps és el de fora. Que aquí el temps és ben irrefutable, el pots anar comptant segon a segon. I pots pensar sense cap mena de pressió, sense esbufecs. És el temps experimentat, mil·limètricament objectiu. Ben existencial. Emmarcat en un espai tancat, però alhora sensible a l’exterior, mitjançant la porta –sempre la prefereixo oberta, perquè em plau escoltar les veus humanes de l’exterior– i la finestra que emmarca un paisatge on roden automòbils i camions, amb un ritme constant, apressat imagino, i sempre neguitós. Allí fora el temps és fatu, dictador, no té consciència, mai no s’atura, és una mena de forat que ho engoleix tot fins que mata. A més encaterina les persones, el temps, les embruixa i les droga. Gairebé ningú s’hi pot resistir.

Penses molt des de la 306. Massa? No ho crec. Potser seria convenient que molts càrrecs públics –vocacionals o professionals de per vida– ingressessin per pròpia voluntat, sense cap mena de malaltia, és clar, durant una setmana almenys, per raonar i cavil·lar. És un lloc per esbocinar els egos, per adonar-se que hi ha una absoluta ceguera envers els altres. L’altre, els altres, en la vida que diem que vivim, la de fora de l’habitació 306, no existeixen, malgrat que ens omplim la boca del “bé comú”, el poble, Andorra, el país, els drets humans, la llibertat d’expressió (?). Dins de l’habitació 306 m’adono que cal escoltar els altres. Que hi ha molt brogit, soroll, informacions, rodes de premsa, però ningú escolta ningú.

Algú ha dit que manca una Unió Europea amb unió de cors, de sentiments, de raó. I no són mots buits, crec jo. Penso el mateix. La Unió Europea, quina llàstima, és més la unió dels capitals que de les persones.

El que es vol, i això és la globalització, és una societat d’individus, que no pensin i que només consumeixin. Hi ha un idiotisme generalitzat que no es comunica, només pensem en nosaltres mateixos, i prou. Volem que ens idiotitzin més?

També penso en la vellesa, en la tranquil·litat, perquè en aquesta cambra 306 el temps es pot tallar sense cap tipus de pressa, ve marcat pel degotim del líquid que cau rítmicament tub avall fins a l’entrada de la via que penja com un cranc blanc de la mà dreta o esquerra.

I reflexiones sobre el que hauria de ser –gairebé sempre ho és– la vellesa, és a dir, signe viu d’autoritat moral, una prudent prudència, valgui la redundància, és a dir ni massa ni poca equanimitat, i un escepticisme no cínic, elements que s’oposen a l’autoritarisme, el dogmatisme, i el foc d’encenalls.

I flairo també que estem en una societat súmmament hipòcrita i eufemística: es parla de paritat, d’igualtat, i no d’injustícia. Aquesta és la realitat. Una societat totalment injusta, no desigual. Jo ho ha insinuat alguna vegada Bergoglio, deixem-nos de punyetes: la societat neoliberal és injusta, injusta, no desigual. És més mono dir que hem d’anar a la igualtat d’home i dona, de pobres i rics, paraules eufemístiques per no dir que l’esclavitud, la immigració, la pobresa i la misèria, avui existeixen com gairebé mai. Segurament perquè avui ho veiem pels mitjans de comunicació, que ens n’informen per tranquil·litat de consciència, malgrat que diguin que la macroeconomia torna a revifar. Però la injustícia, i les fòbies, cada dia són més profundes, embolicades amb papers de colors que porten el nom de solidaritat, ajudes, caritats, campanyes que malgrat la bona fe i la voluntat d’alguns no arriben a les arrels del problema: la lluita per la supervivència de la majoria enfront de l’obscenitat i la indignitat de molt pocs, poquíssims, que exhibeixen poder i diners, alhora que amansant les masses envers el consumisme més embriagador.

L’habitació 306 dona per a molt, si hom no s’enganya. Em diran que no cal romandre a la 306 per pensar i escriure això i així. I tenen raó, però jo ho he pensat més intensament en la 306.