Comunicació i xarxes

Els darrers dies s’han succeït notícies sobre les xarxes socials i el seu ús al nostre país. Així, hem pogut llegir que, en proporció, aquestes Valls ocupen el vuitè lloc del món per població connectada; ni més ni menys que el 98 per cent.

I vet aquí que des del Govern es torna a plantejar una intervenció d’aquestes comunicacions, privades com les cada vegada més antigues postals o telefòniques.

A la insistència de l’executiu s’afegien opinions favorables, si més no indirectament. L’advocat Jean Michel Rascagneres escrivia:“L’ús d’Internet és antinòmic al concepte d’intimitat.” I la batlle Maria Àngels Moreno, de la seva banda, assegurava: “L’anonimat d’Internet afavoreix la criminalitat i l’aparició de bandes organitzades.”

Els perills, més o menys amagats, al nou sistema de contactes immediats entre persones són coneguts i evidents. Potser s’apropa més a la realitat la manifestació de Rascagneres perquè la intimitat és –més aviat pot ser– impossible en aquest univers, ja que majoritàriament les dades i imatges personals més a l’abast d’ulls indesitjats són les que un mateix penja i difon.

En el sentit contrari, la informació oferta per les xarxes, sempre després de contrastada, constitueix un cabal gairebé inesgotable de coneixement, a més del servei per accedir a les adreces, telèfons i la resta de sistemes de contacte amb els serveis privats i públics, molt especialment indispensables en casos d’emergència. Si alguna cosa hem criticat és que aquí no sempre es publiciten prou problemes i solucions temporals, com ara els de trànsit.

La justificació de l’executiu per controlar aquestes comunicacions, generalment privades, és la de permetre “saber qui és el causant d’aquestes difamacions [de persones, físiques i/o jurídiques] o haver penjat fotos en situacions molt compromeses de menors d’edat”. I d’adults, contra la seva voluntat, incloses calúmnies i insults, afegiríem.

Tanmateix, les actuacions per aconseguir localitzar els causants d’aquests abusos, sovint delictes, no han faltat, aquí com arreu, amb els resultats de localització, persecució i condemna dels responsables. Contra l’obtenció i difusió de pornografia infantil, també. I si ha calgut, amb la col·laboració internacional.

Les legislacions –i tribunals– especials són un indici de manca de respecte als drets fonamentals de les persones, en aquest cas internautes, fins i tot per reprimir “delictes menors” –així s’ha dit–, són quelcom justament criticat, i els estats on aquesta pràctica és generalitzada han estat justament catalogats com a totalitaris, antidemocràtics o amb democràcia feble.

És un fet que patim un moviment global de puritanisme i, encara més, de sacrifici de llibertats en favor de la seguretat davant amenaces greus sobradament conegudes. Però qualsevol d’aquestes limitacions no pot obeir a raons subjectives, ni qualificacions ambigües, que poden portar a una altra mena d’abús del dret segons la discrecionalitat dels que les poden aplicar.

No calen mesures ni instàncies excepcionals per controlar i reprimir les actuacions rebutjables a les xarxes, i la pràctica ho ha demostrat. Quan hi ha una causa justificada és suficient l’aplicació del Codi Penal i la intervenció de les instàncies i procediments judicials ordinaris. I mai amb actuacions preventives, encara menys si són indiscrimi­nades.

En canvi, excepcionalment hem conegut algun abús en el control, com el que van patir els companys periodistes d’aquest Diari Ricard Poy i Toni Solanelles quan els van buscar els seus contactes amb fonts d’informació, trencant el dret al secret professional, com va arribar a reconèixer el Tribunal d’Estrasburg en una de les escassíssimes sentències contra l’Estat andorrà.

Un poder “gran germà”, segons la descripció d’Orwell, en alguns indrets –cada vegada més– tendeix a convertir-se en realitat si no ho és ja, i resulta quelcom radicalment indesitjable, del tot inacceptable.