La Roseta

Penso, avui, en la meva amiga, exsòcia i col·laboradora del despatx jurídic Morell-Ferrer, persona, la “Roseta”, com li dèiem la Rosa Mari Sorribes i jo mateix.

Feia molts anys que ens coneixíem, però durant dos anys vam col·laborar i compartir el mateix despatx jurídic i això constitueix, normalment, un teixit indestructible.

He cregut veure en ella tres característiques que avui molt difícilment es troben entre els humans –excepció confirma regla–.

Un tret fonamental en la curta però profunda vida en aquest món, de la Roseta, ha estat la superació. Una superació valenta, continuada, reiterada, gens carnavalesca, molt treballada i constant. Dura, també, i disciplinada. Treballant i estudiant. Estudiant i treballant. Des de molt jove, des del seu treball a la Batllia d’Andorra i després, sempre.

Alhora, en ella hi havia, hi ha!, quelcom que avui dia no es troba gaire i se’n diu vocació pels afers públics, per la política, entesa com a treballar per a tots. En aquest cas, per Andorra. Pel paper social de la dona i fins i tot –ara tot són elogis, així és el circ de la vida– va haver d’escoltar, sovint, amb una mena de riota burlesca obscena i indigna, el mot de Pasionaria, com si fos un insult, i no era res més –no ho sabien, segur, els burletes– que comparar-la amb una de les grans dones i persones (més enllà dels errors com tothom) de la política europea del segle XX, era un elogi enorme. I altres qualificatius grollers i inapropiats.

Vocació política que no tenia res a veure amb en fet de ser una política professional. En aquest camp va anar evolucionant, de manera constant, com tota persona intel·ligent, i la seva fidelitat va anar girant cap a la lleialtat a les persones, aquestes per damunt de les idees, en lloc de les proclames oficialistes. I va continuar estudiant i llegint. Més enllà de la utilització de les tecnologies actuals, estimava els llibres, els fulls de Guttemberg, i olorava també la lletra impresa.

Havia admirat molt el doctor Antoni Sabaté i Tomàs, antic fiscal i president del Tribunal de Corts. I el Jean Brunet, també fiscal i president del Tribunal de Corts. Persones importants en el desenvolupament del dret andor­rà, d’abans de la Constitució. També, em deia que tenia un afecte especial per l’Òscar Ribas, pel doctor Ramon Viñas...

I un altre tret fonamental és la candidesa. Mai no va entendre una de les variants més freqüents de la política, el maquiavel·lisme, és a dir, que el fi justifica qualsevol eina, qualsevol mitjà, inclòs el traïment a idees o persones malgrat compromisos explícits i contrastats. N’havíem parlat molt del maquiavel·lisme com un dels trets característics d’alguns polítics d’Andorra i d’ar­reu. A voltes, semblava embolcallar-se d’ingenuïtat, però sabia que les males praxis són connaturals, també, a la naturalesa humana. Ella ho experimentava, però continuava endavant, sabent que després la fotrien. Però com que ella era i és persona de bé, no s’imaginava que el poder o la lluita pel poder per a alguns és un opiaci difícil d’abandonar. I era tendra, la Roseta, per això l’estimaven les persones normals, del poble vertader.

Curta però profunda, humana i humanística vida, on els altres han estat per a tu un motiu de preocupació més important que tu mateixa.

Lliçó inesborrable per a molts. Jo et dono les gràcies per haver pogut col·laborar amb tu, enraonar moltíssim i fer-nos mútuament millors. Gràcies! Els elogis que reps ara són ben merescuts, però són post mortem. Quina llàstima que no t’haguessin arribat abans, durant la teva vida, aquí, quan la teva candidesa i tendresa treien les carotes. Tu ens mostraves que sense coratge no es pot estimar, Roseta.