Cops baixos de xarxes i agendes

Un dels avantatges –per als despistats, principal– de la xarxa Facebook és que et recorda la data de l’aniversari de cada amic o amiga registrat i et convida a la felicitació. L’altre dia, però, una d’aquestes alarmes corresponia a una persona que, de memòria, recordàvem com a traspassada feia alguns anys. El dubte el va resoldre –o així ho va semblar– un altre amic amb el següent missatge: “Siguis on siguis, per molts anys.”

El que pot semblar una anècdota intranscendent vista des de fora i amb objectivitat recorda tanmateix un problema que es planteja als usuaris de les xarxes, que ha estat a bastament debatut, però que continuaria sense solució: la pervivència en aquests àmbits de persones que no hi voldrien ser, o continuar, i de les seves dades. O d’aquelles altres que han deixat d’existir físicament i que hi segueixen, amb o contra una voluntat prèvia expressada.

El caràcter internacional, global, d’aquestes xarxes socials, dificulta els esborrats voluntaris per part dels interessats o apoderats. Si un andorrà pot fer-se present des d’un servidor de la Xina –censura mediant– i un australià amb un indicatiu .ad, la complicació és ben coneguda. I, tanmateix, no acaba d’evitar identifi­cacions i demanda de responsabilitats, fins i tot penals, en cas necessari.

Encara no fa gaire es mostrava aquí l’opinió contrària a una legislació i uns òrgans especials per controlar i combatre la delinqüència en suport virtual. I res no ha canviat envers aquesta opinió. Tampoc l’obligació de protegir –amb els pocs límits dels topalls amb altres drets que han de prevaldre– la intimitat i la dignitat de les persones.

Tothom coneix els grans perills de les xarxes, els abusos de tota mena que es poden produir i es produeixen, i molts amb la introducció, i sobretot manteniment, de les presències indesitjades pels protagonistes, sigui només de la identitat, sigui de dades i documents –en sentit ampli– que els afecten.

Això i dades falses, voluntàriament o no introduïdes fins i tot als dominis del senyor Google i la senyora Wiki, per benintencionats o malvolents col·laboradors. Són coses d’aquest post-postmodernisme on la mentida i la falsedat s’acullen sota l’eufemisme de postveritats.

Hi hauria una solució molt senzilla, a més de fer cas als interessats, per mantenir la vigència de presències i dades: que els responsables de les xarxes demanessin una autorització a tot­hom present als seus registres, amb caràcter obligatori per mantenir-lo a disposició, com a mínim un cop l’any. És clar que això suposaria feina i certa despesa a les quals semblen bastant refractàries les empreses en general i aquestes en particular.

Subjectivament, per a les persones de certa edat, o curtes d’aptituds, això de la informàtica –i de les agendes en general, que sovint oblidem revisar– és quelcom advers. Amb el pas dels anys, costa cada vegada més conèixer la situació real d’aquells i aquelles que per diversos motius ens interessen, llunys en l’espai o fins i tot propers. De vegades –cas de supervivents com Kirk Douglas– només ens assabentem que perduren quan els mitjans o terceres persones ens assabenten que continuen entre nosaltres després de complir, potser de celebrar, un nou aniversari després dels cent primers. D’altres vegades, l’esquela o la notícia necrològica ens confirmen –malaguanyada, enyorada Rosa– el que feia temps es veia venir.

En tot cas, una de les servituds dels que entren –entrem o anem apropant-nos– a l’hivern vital és la pèrdua de tants i tants referents que hem tingut i continuem tenint, més enllà de la pèrdua material; no només per les empremtes deixades. És una més de les lleis de vida que s’acostumen a complir, inexorables per molt que ningú les hagi escrit ni promulgat.